S’acaba de publicar el cinquè document del Consell Assessor per a la Diversitat Religiosa de la Generalitat de Catalunya, creat el 2011 i presidit des d’aleshores pel filòsof i teòleg Francesc Torralba. Es titula ‘Diversitat Religiosa i mitjans de comunicació, una expressió de la voluntat de diàleg’. L’escrit aborda el paper dels mitjans en la configuració de la convivència interreligiosa i interconviccional. Parteix de la importància que té el tractament comunicatiu de l’àmbit religiós sobre la concepció i la comprensió del fenomen, fins al punt que condiciona la mateixa convivència ciutadana. Aquest nou document dona continuïtat als quatre anteriors. Francesc Xavier Marín i Torné, relator principal d’aquest nou treball, ha destacat aquest dimarts, en una entrevista a l’espai Temps de diàleg dins del magazine El Mirador de l’actualitat de Ràdio Estel, la necessitat d’enfortir el compromís ètic i deontològic dels mitjans davant l’impacte de les xarxes i canals comunicatius d’accés universal.

Es tracta de prendre consciència d’algunes de les implicacions que comporten acceptar que vivim en la societat de la comunicació, del coneixement o de la informació. Cada cop és més evident que la visió del món que ens formem no és el resultat de la nostra experiència immediata, sinó que ens ve donada a través dels mitjans de comunicació, que fan de ponts entre fets que s’esdevenen, dels quals no som observadors immediats, sinó que els rebem. Si això és cert i ho assumim, la qualitat de la imatge que ens fem de la realitat es basa en la confiança que dipositem en els mitjans, en els periodistes, en els bloggers i en influencers de tota mena, cosa que genera un conjunt de reptes en tota la societat, però també en les institucions religioses.

Això és d’enorme transcendència, i es tracta en un dels apartats del document. La dinàmica a què es veuen abocats arreu del món els mitjans de comunicació, per la globalització, difumina la distinció tradicional entre l’emissor de les notícies i el seu receptor. Allò que un emissor seleccionava com a rellevant informativament, processava i posava a disposició d’un receptor que tenia una funció més aviat passiva, s’ha acabat perquè tothom pot obrir un blog, tuitejar, connectar la càmera amb un mòbil i penjar imatges a les xarxes socials i entrar en edicions digitals dels mitjans per posar-hi un comentari a la notícia. La diferència bàsica es troba en el fet que el professional del mitjà de comunicació està subjecte a un codi deontològic que li fixa unes pautes de bona praxi i, en canvi, la persona que, des de la intimitat de casa, tuiteja o penja informació a les xarxes socials no se sent obligada per imperatius tècnics. I això podria generar la suspicàcia sobre aquest contracte de confiança en la veracitat de la informació, el contrast de les fonts i tots els requisits contemplats en el Codi Deontològic però que un particular que es posiciona com a gestor o creador d’informació no els compleix amb la precisió d’un professional de la comunicació.

El camp és immens perquè, si es vol acceptar que la pluralitat religiosa no ha de ser necessàriament font de conflicte sinó que visibilitza diferents cosmovisions i expectatives vitals, cosa que s’ha de considerar valuosa com està recollit en documents internacionals i jurídics, la interacció entre els mitjans de comunicació i les comunitats religioses presents a casa nostra, com més fluïda i permanent sigui, més difícilment es pot caure en informacions estereotipades, excessivament simplistes, reduccionistes o que perden una perspectiva més àmplia dels fenòmens. No hem de perdre de vista que les religions són fenòmens culturals de llarga durada, mil·lenaris, mentre que els mitjans de comunicació tenen un tempo informatiu radicalment diferent, basat en la immediatesa del present, fins al punt que la notícia del matí ja no té potser l’endemà la mateixa actualitat. Per tant, cal que les comunitats religioses es deixin educar pels professionals de la comunicació perquè, si no, tenen el perill de perdre capacitat de gestionar la informació, ja que el que passa és que un creient és amo de la imatge pública que vol projectar de la seva creença, però no necessàriament de la recepció que aquesta imatge té en el conjunt de la societat. Els professionals de la comunicació, que són certament experts en aquesta qüestió, poden ser uns grans educadors per a les comunitats religioses a l’hora de dir-los que el missatge que volen transmetre és rellevant per als mitjans de comunicació, que és significatiu i que pot arribar al màxim d’audiència possible. Si no és així, caiem en el simplisme d’emetre comunicats o fer rodes de premsa. Això, però, és insuficient en els temps actuals.