“Ajudar en la formació dels meus germans, sobretot en la formació del cor.” Així explica Marta Rodríguez, consagrada del Regnum Christi i doctora en Filosofia per la Universitat Gregoriana de Roma, en què consisteix el seu servei com a formadora dels seminaristes. Sense anar més lluny, el 27 d’octubre va oferir una jornada de formació als sacerdots joves de la diòcesi de Barcelona sobre Masculinitat i celibat al servei de la missió.

Com sorgeix el seu servei de formadora dels seminaristes?

Consisteix a ajudar com a germana en la formació dels meus germans, sobretot en la formació del cor. Vaig estudiar Filosofia a la Universitat Gregoriana de Roma i, de manera molt espontània, els companys em van agafar confiança. Al començament, els rectors i els formadors s’ho miraven amb una mica de sospita i estranyesa, però després d’un temps van perdre la por i van veure que potser podia aportar-los alguna cosa com a dona. Va ser aleshores que vaig començar a fer conferències i cursos, i la veritat és que ha esdevingut una vocació dins de la vocació. Actualment col·laboro amb un equip de formadors d’un Seminari de Roma. També he col·laborat en la formació del Patriarcat de Venècia, he predicat exercicis als seminaristes, un recés de Quaresma als sacerdots i he col·laborat en la formació dels sacerdots diocesans de Monterrey, Medellín, Civitavecchia.

Quina és la seva aportació pròpia, com a filòsofa i dona, en la formació dels seminaristes?

Simplement, pel fet de ser dona, aporto una perspectiva diferent. Homes i dones sols som incomplets; ens necessitem recíprocament. I precisament hi ha aspectes de la pròpia identitat que només floreixen en la trobada amb l’altre. M’he adonat que la meva presència és fonamental en els seminaristes per guarir algunes ferides en la seva relació envers la dona. Poden tenir ferides a causa de mares molt absorbents o absents; per experiències afectives i sexuals no digerides abans d’entrar al Seminari. El fet que una dona els acompanyi a guarir, purificar i ordenar totes aquestes relacions els treu pors i bloquejos. I és fonamental que sigui una dona qui ho faci.

Homes i dones sols som incomplets; ens necessitem recíprocament

Com valora els passos que fa el papa Francesc per reforçar el paper de la dona en l’Església?

Fonamentalment, el que vol el papa Francesc és aplicar el Concili Vaticà II. Hi ha com tres grans línies quan parla de la dona: la necessitat de posar fi a tota mena de discriminació i d’injustícia; la insistència a obrir espais de decisió per a les dones, promovent una ministerialitat més difusa en l’Església, que no treu res de la sacralitat del ministeri ordenat, però sí que entén que tots els batejats tenim drets i deures; i en tercer lloc, la importància de desenvolupar una teologia de la dona. En aquest sentit, diu que hem de pensar l’Església amb categories femenines, perquè potser l’Església ha estat més pensada per homes i el que cal és descobrir-ne el rostre femení. Això pot desenvolupar tot un seguit de potencialitats i de matisos que hi són i que poden florir.

Què ha de millorar en l’Església perquè la dona sigui més reconeguda? És viable l’accés, per exemple, al diaconat?

El diaconat, que han d’estudiar els experts, és un dels ministeris, però no és l’única resposta. N’hi ha molts altres. El Papa ha obert el tema de l’acolitat i ha reconegut la catequesi com un ministeri. Per tant, hi ha molts ministeris que es poden desplegar per lluitar contra el clericalisme, un càncer de l’Església, tal com ha dit Francesc.

Com a consagrada i filòsofa, com entén el sentit d’aquesta opció de vida en convivència amb la sexualitat humana, sempre present?

En un món en què estan tan colpejades la masculinitat i la feminitat, en què hi ha una crisi de la paternitat, els consagrats també tenim la missió profètica de recordar al món què significa ser home i ser dona. Però no ho fem, perquè a l’Església ens han faltat models pedagògics que ens ajudin a integrar de manera positiva la dimensió sexual en la vocació. És un camí que estem començant a explorar, però que és summament prometedor, perquè si jo no em sento plenament dona, el dia que un home em faci sentir dona, em trobaré en una situació una mica incòmoda. Això és el que de vegades passa, que podem viure virginitats i celibats que són castrats, incomplets, no plens, i això fa que siguem molt poc creïbles davant del món. En aquest sentit, intento explorar un enfocament, algunes pistes pedagògiques perquè tots els recursos que Déu ens ha donat a homes i dones, en el nostre cos, psique i esperit, siguin integrats en la identitat cèlibe i que no quedin incomplets, reprimits ni no expressats.