Laila Karrouch és una infermera i escriptora musulmana que acaba de publicar el llibre ‘Que Al·là em perdoni’ (editat per Columna). Va néixer l’any 1977 a la ciutat marroquina de Nador. Quan tenia 8 anys, va arribar a Catalunya, on va cursar estudis bàsics i universitaris. Actualment està separada i té dues filles, de 19 i 14 anys. Va ser la primera escriptora d’origen àrab que va publicar un original en català, titulat De Nador a Vic, treball que va rebre el Premi Columna Jove l’any 2004. També és autora de ‘Petjades de Nador’ (publicat també per Columna el 2013) i de diversos contes per a infants. Amb aquesta última obra ‘Que Al·là em perdoni’, Laila Karrouch planteja, en forma de novel·la, la possibilitat que una noia musulmana rebi estímuls renovats dins un procés de canvi cultural i social, ja que passa precisament del Marroc a Catalunya. La seva relació amb un noi posa sobre la taula les incomprensions pel fet de ser ella creient i ell, ateu. L’amor no té fronteres i la llibertat religiosa, tampoc. Laila Karrouch ha explicat aquest dimarts, en una entrevista a l’espai Temps de diàleg de Ràdio Estel, que publicar aquest nou treball representa obrir portes a la tolerància i a la convivència entre la diversitat religiosa i cultural.
A la seva nova novel·la, Que Al·là em perdoni, aborda un tema molt espinós: Una noia catalana, de religió musulmana, s’enamora d’un noi ateu. Què significa aquesta situació i, en aquests casos, quin sol ser el resultat final?
És una situació que no és nova, que existeix dintre de la nostra societat, però de la qual gairebé no es parla. És espinosa, complicada i no la comentem. Aquestes relacions comencen i acaben perquè les dues persones implicades saben que hi ha un límit del qual no poden passar. Aleshores, es deixa estar i acaba com acaba. Això és injust. Però quan hi ha pors, fer canvis socials és bastant difícil perquè les conseqüències poden ser molt complicades.
El Jordi i la Samira viuen la incomprensió de les respectives famílies i entorns, com una mena de Romeu i Julieta moderns. Quins són els prejudicis entre dos mons tan diferents des del punt de vista cultural i religiós?
Hi ha molts prejudicis. D’entrada, barregem àrab i musulmà, quan són dues realitats molt diferents. Hi ha molts musulmans que no són àrabs, i molts àrabs que són ateus. Hi ha un gran desconeixement. Tractar el tema ens ajuda a entendre una mica més el nostre món, on vivim. Això ens ajuda a viure el nostre dia a dia, que és la convivència.
Les parelles mixtes des del punt de vista religiós i cultural són una realitat cada vegada més present a Europa. Com les comunitats religioses de casa nostra s’han de preparar per acompanyar-les?
Per acompanyar-les, d’entrada, s’hauria de posar el tema sobre la taula. Des de la religió musulmana, no se n’ha parlat mai. Es dona per fet que una noia musulmana ja té molt clar que s’ha d’enamorar d’una persona de la mateixa religió. Però no diem que una persona no tria de qui es pot enamorar. Les possibilitats que això passi són molt elevades, perquè tothom va a l’escola i conviu en altres àmbits amb gent semblant. Tots els llibres, i aquest últim n’és un exemple, porten un tros d’ADN dels autors, però aquesta història no és meva, tot i que es basa en fets reals. S’ha elaborat a partir de persones que conec, de xerrades i de públic que comparteix vivències amb mi. A partir de tot això, s’ha construït aquesta història.
Vostè fa uns anys que viu a França, on els musulmans ja van per la quarta generació. És un model d’integració vàlid per a casa nostra? Quins són els punts forts i febles del seu model d’integració?
Vaig fer fa poc una xerrada sobre el primer llibre, i em vaig sorprendre molt sobre el nivell d’ignorància. Són molts anys, però n’hi ha hagut molts de silenci. Aquests punts clau per a la convivència i per a una societat més compacta no s’han tractat. En aquest sentit, he quedat bastant decebuda de França, país del qual pensava que ens portava avantatge. Però veig que no. Voldria que a casa nostra, a Catalunya, això no passés. M’agradaria que obríssim un diàleg més profund i més serè, encara que ens hi trobem obstacles. En aquest sentit, quan s’associa tant la violència a la religió musulmana, els creients d’aquesta religió ens hem d’enfadar molt. Jo m’he de justificar constantment per quatre desgraciats que maten en nom de Déu, però soc la primera que està clarament contra qualsevol violència. Hauríem de separar aquestes dues paraules i condemnar les persones pels actes que fan.
El contacte amb l’altre, de cultura i religió diferent, és una oportunitat per rellegir la pròpia fe i manera d’entendre el món? Permet fer un exercici de reflexió sobre allò essencial de la pròpia cultura i religió, allò que val la pena mantenir i alhora relativitzar allò més superflu?
Vivim uns temps molt difícils, en què tot ha canviat moltíssim. Quan es van escriure els textos religiosos, entre ells l’Alcorà o la Bíblia, no hi havia els mitjans que tenim ara. Els creients ens hem d’adaptar una mica a la societat i als nous temps. Hem de ser més tolerants els uns amb els altres. Hem de tenir respecte per les persones que no són creients. La religió és personal i ningú no té dret a implantar-la a ningú.
Què vol mantenir vostè de la religió i cultura musulmana? Amb què es queda? L’islam té pendent de fer un cert aggiornamento, una hermenèutica dels continguts de la seva fe?
Em quedo amb els missatges que són humans, que tenim molt clars i que no formen part només de la religió. Conec molt gent atea que tenen grans valors, com ara el respecte als altres, no maltractar i no robar. Són bàsics per conviure . Hi ha temes del llibre, com ara la virginitat, que necessiten un replantejament. Quan es van escriure els llibres sagrats, ara fa 1.400 anys, les nenes es casaven als 13 anys, i era més normal que arribessin verges al matrimoni. Ara aquesta creença és molt complicat de mantenir, perquè les dones no ens casem amb 13 anys, sinó més tard, i la qüestió del que es pot fer amb la virginitat ha de quedar en allò que cadascú vulgui fer.
Vostè ha sentit incomprensió, per exemple pel fet de viure sola amb dues filles o d’estar oberta a conèixer persones d’altres religions?
Quan tu decideixes fer coses que la gent del teu entorn no està acostumada a veure, sempre es reben crítiques o es reacciona amb molts interrogants. Jo estic, però, en una situació diferent i he de mirar per les meves filles independentment del que diguin els altres. Jo vaig separar tot això quan em vaig divorciar, perquè penso és una qüestió privada. Avui dia no s’accepta dins la religió musulmana el fet que una dona es casi amb un ateu. És per això que en el llibre es planteja una pregunta i els protagonistes busquen una resposta per a les seves vides, que no és necessàriament la que la gent hagi de seguir. El meu objectiu és que la societat en parli després que el tema es posa sobre la taula, perquè tothom sàpiga que els implicats a l’obra.
Els seus dos llibres, De Nador a Vic i Que Al·là em perdoni, tenen molts ingredients autobiogràfics. Vostè va ser la primera escriptora d’origen àrab a publicar un original en català. Què va significar per vostè i la seva família sortir del Marroc per anar a raure a Vic?
No tenia cap intenció d’escriure perquè no m’havia plantejat mai ser escriptora. L’únic que vaig fer va ser escriure un diari secret sobre allò que no volia compartir amb ningú, els meus sentiments i la meva manera de pensar, amb la idea de cremar-ho tot algun dia. Però una persona va aparèixer en la meva vida que va publicar tots els escrits, i això va fer possible el primer llibre.
Es pot escoltar AQUÍ el programa El Mirador de l’actualitat (entrevista, min. 28′) d’aquest dimarts 15 de juny.
