M’aturo davant del pessebre que enguany llueix al costat lateral de l’altar. Veig la cova que arrecera Josep, Maria i el Nen, una imatge entranyable que cada any ens parla de pau autèntica, d’harmonia comunional. Contemplo com un munt de pastors, al costat d’homes i dones de diversos oficis, abandonen les seves tasques per escoltar veus angelicals que nit i dia lloen el Senyor de l’univers. El “Glòria a Déu a dalt del cel” ressona inaudiblement a les meves orelles, i penso com n’és d’important que el sentim, perquè en realitat no es tracta d’una estampa familiar i prou, sinó de l’extraordinària acció de Déu que ha decidit fer-se un com nosaltres per guanyar cada home i cada dona i fer-nos una sola cosa amb Ell.

Ressegueixo ponts i llacs, turons i valls, fins que allà lluny, mig amagats i amb aires de viatgers, apareixen els savis, ricament ornamentats, dalt del camell. Enmig d’aquell ambient popular que inspira el pessebre, quines figures tan exòtiques i tan enigmàtiques! Les seves cares són diferents, i és que vénen de lluny, de l’Orient. Els seus vestits són bellament adornats, perquè encara que l’evangeli de Mateu no ens parli de reialesa, són de categoria noble els regals que oferiran al Nen.

Per llegir tot l’article, podeu descarregar-lo en PDF