Explica mossèn Joan Miranda, rector barceloní, que en unaocasió va visitar una família amiga que tenia un fill amb un índex dedisminució psíquica important. Havent dinat, el noi va marxar de pressa detaula. Com que passava estona i no tornava, el mossèn va anar a cercar-lo i elva trobar plorant sobre el llit. «Per què plores?», li preguntà. «Perquè hevist que en aquesta casa jo soc el més pobre.» De respostes trasbalsadores comaquestes en poden donar testimoni els catequistes i monitors de les catequesis especialsque hi ha arreu de Catalunya i que han estat pioneres en l’atenció global a lespersones amb discapacitat psíquica, als quals dediquem el Primer Pla d’aquestCatalunya Cristiana.
Pere Sabater, de Montgat, pare d’un noi disminuït profund,explicava que a finals dels anys cinquanta i a principis dels seixanta, hihavia famílies colpides quan un dels fills estava afectat de deficiència, i«malgrat saber que hom podia fer quelcom per aconseguir-li un futur digne de laseva condició de persona humana i per tant de Fill de Déu, el nostre calvari esveia agreujat pel fet que a tot l’Estat espanyol no es disposava delsequipaments adequats per aconseguir desenvolupar al màxim les sevespossibilitats i així tenir una vida digna, la qual cosa sí que era possible agran part d’Europa i altres països del món occidental».
Comptant, doncs, amb l’ajut de treballadores socials, vanproposar a un grup de set famílies afectades fer a Badalona allò que jas’estava fent a d’altres indrets en l’atenció i l’educació d’aquest col·lectiu.«La resposta tingué bona acollida pensant també en la situació en què estrobaven tants nouvinguts (eren els anys de l’allau immigratòria) que tenien elmateix problema i a més el de la manca d’arrelament social.» D’aquesta manera,s’inicià l’escola d’educació especial a la parròquia de Sant Josep i un tallerque després esdevingué la cooperativa COINRE. I avui ASPANIN és una entitat dereferència perquè totes les persones amb discapacitat intel·lectual tinguin unavida de qualitat, oferint servei de tutela i assessorament social.
Recordem també el P. Josep Maria Segura, escolapi, amb lescomunitats Fe i Llum, germen de la Fundació El Rusc.
Ben aviat farà quaranta anys (1980-2020) de l’ordenacióde mossèn Lluís Nadal i Padró (Badalona, 1928-2002), primer diaca permanentordenat després del Concili Vaticà II. És propi del diaconat l’atenciócaritativa als més desvalguts. Lluís Nadal i la seva esposa, Montserrat Padrós,van ser d’aquelles set famílies afectades que van treballar activament per ladignitat dels qui tenen capacitats diverses. El seu fruit perdura.
