Era temps d’epidèmia. Una terrible pesta negra, bubònica, assolà la ciutat de Barcelona l’any 1651. Es controlava l’accés a través dels portals d’entrada. Diversos països del Mediterrani la van patir també. Les picades de puces infectades sembla que eren una de les vies de contagi. Al cap d’uns 8 o 10 dies, les persones infectades morien. Pels carrers es veien carretes que recollien els cossos per les cases. No es donava a l’abast a netejar roba i espais, i a concentrar els contagiats que finalment, en gran part, acabaven morint.

Les pregàries, particulars i comunitàries, eren constants, segons testimonis de l’època. I en aquest context tan fosc, el govern municipal va acordar posar-se sota la protecció de sant Francesc de Paula.

Aquest sant, que té el seu espai de veneració a la catedral de Barcelona, havia nascut el 1416 al poble de Paola, a Calàbria. De petit va tenir una malaltia als ulls i ell i els seus pares es van encomanar a sant Francesc d’Assís. Es va guarir, i va voler anar a Assís (Perusa, l’Úmbria) a donar les gràcies. Més endavant va fundar un orde religiós.

L’Orde dels Mínims en l’actualitat té cases a Colòmbia, Mèxic, San Francisco, dues a Txèquia, tres al Brasil, dues a l’Àfrica, i a Itàlia n’hi ha una vintena, tres d’elles a Roma. A Barcelona, hi ha constància dels Mínims des de finals del 1570. Com en tants pobles, primer es va fer l’església, i al seu voltant, les primeres cases dels vilatans, i al Guinardó van ser els Mínims el fonament de veïnat.