2. Tot i ser una declaració dirigida als “germans musulmans” de part dels “cristians que practiquen la religió catòlica”, el to amb el qual la formula convida tothom, cristians (per la referència indirecta a altres cristians no catòlics), i per tant catòlics i no catòlics, musulmans, persones d’altres religions, i també a la societat en general, a prendre’s tan seriosament com desapassionada la dimensió religiosa en el món públic. Ell s’hi refereix amb els mots: laïcitat positiva.
3. La declaració es produeix com a reacció positiva -el bisbe diu que “ens alegrem”-, a l’inici de les classes de religió islàmica en els centres educatius públics de la comunitat autònoma de Mallorca. (No es fa cap referència als centres concertats: la problemàtica de la presència de persones d’altres religions en centres concertats catòlics no seria també un tema de debat important i un repte per la comunitat educativa catòlica? No és hora ja de plantejar-s’ho?) També cal felicitar l’Església de Mallorca per aquest to no competitiu i de mà estesa que inclou l’àmbit educatiu. Massa sovint es presenta la presència de la religió (de les religions) en l’àmbit educatiu com un camp de batalla per acaparar o impedir una influència -indeguda pels uns, necessària pels altres-, en l’adoctrinament i/o formació dels joves. El bisbe es refereix alhora a la clarificació que aquest pas representa tant per la voluntat de les autoritats polítiques del departament d’ensenyament de ses illes com per part de cadascuna de les comunitats de creients que s’hi veuen involucrades. En aquest camp minat del debat encès entre defensors i detractors de la presència de l’ensenyament de la religió confessional a les escoles i els instituts públics, és un bàlsam per a les oïdes i una invitació a plantejar-ho d’una manera alternativa col·laborativa i no bel·ligerant.
4. La declaració posa l’accent en el fet que els cristians que practiquen la religió catòlica “hem vist amb bons ulls” que els joves catalans de religió islàmica puguin estudiar els elements “culturals i testimonials” de la seva propia tradició. (I en els centres educatius catòlics, l’ensenyament de la religió per als no catòlics, amb quins “bons ulls” es mira?) En aquesta posició, oberta i intel·ligent, de l’Església amb les persones que no són catòliques es posa l’accent en la necessitat que des de cada comunitat de creients, i a partir de les pròpies arrels “culturals i testimonials”, es pugui formar i informar els joves de quins són les correctes formes de pràctica de cadascuna de les religions. Està tan fora de lloc que siguin els catòlics qui diguin als musulamans com han de viure la seva religiositat a Europa, com que els no creients diguin als qui ho són, com han de viure la seva. Només des del si de la comunitat islàmica podrà ser possible que els joves catalans de tradició islàmica desenvolupin formes de religiositat adaptades i encarnades en societats pluralistes i democràtiques com les nostres. Aquells que vegin amb temença aquesta introducció de les classes confessionals de religió islàmica a les escoles haurien de meditar seriosament si és millor deixar en mans d’alguns imams que gairebé són illetrats, quan no simplement criminals, la formació dels nostres futurs ciutadans de confessió musulamana o posar-los en mans de professorat preparat acadèmicament i reconegut per la comissió islàmica. Experiències tan dolorosament recents com els atemptats de Barcelona encoratjats per imams faonamentalistes fora de tot control ens haurien de fer reflexionar a tots.
5. L’accent que posa el bisbe Sebastià en els mots “culturals i testimonials” reintrodueix un debat important sobre la funció de les classes de religió en les escoles i instituts. també afegeix més endavant que “aclareix la posició” que s’ha d’adoptar. No es tracta de catequesi sinó de cultura religiosa i de testimoni. Per als defensors de fer fora de les escoles l’ensenyament confessional de les religions, és una forma amagada i hipòcrita d’adoctrinar, un subterfugi per allargar en el temps el monopoli sobre les consciències dels catòlics nostàlgics del nacionalcatolicisme, o sigui una forma més de fer catequesi (preparació per la fe). I sovint proposen que sigui substituïda (si no totalment expulsada de l’escola), per unes classes de religió no confessional, dirigides a tothom, tinguin el credo o la confessió que tinguin. Aquesta crítica a la posició que defensa l’ensenyament confessional de les diverses tradicions religioses pressuposa que una aproximació al fet religiós des d’una posició no creient és més fiable, més neutra, que no pas la confessional. Obliden que aquesta posició és una presa de posició més en el debat, i que per molt defensable que sigui, no és ni anterior ni “innocent”. I que si més no, no genera un consens prou ampli com per evitar les resistències aferrissades de molts pares, famílies i autoritats religioses de les diverses confessions (no només dels bisbes catòlics).
6. Em sembla que un plantejament no incompatible, o l’una o l’altra però mai les dues alhora, entre les dues maneres d’entendre la presència de les religions o de la religió en els centres educatius, la confessional i l’aconfessional, ens podria ajudar molt a tots asserenar el debat i a sumar forces en el que de debò importa, que és la formació dels joves també pel que fa a la dimensió religiosa. Que triïn els usuaris! Dir que només han d’estudiar el fet religiós els creients és confondre-ho tot. Les classes de religió, tant les confessionals com les no confesionals, no s’haurien de prendre com una pertinença militant dels alumnes, una declaració d’ateisme, agnosticisme o opció creient, sinó com un desig dels pares i dels mateixos nens/adolescents per conèixer les diverses posicions en debat. Té gaire sentit pressuposar que els alumnes que van a classe de religió són “conservadors recalcitrants”? O que els que no hi van són “menjacapellans en potència”? Per què hauria de ser impossible que un noi de família musulmana anés a classe de religió catòlica, o un de catòlic a una de musulmana? Per què hauria de ser “perillós” que un nen de familia agnòstica volgués conèixer com es planteja la fe la comunitat catòlica, reformada, jueva o musulmana des de dintre de la seva argumentació teològica?
7. Trobo molt encertat i pedagògic que el bisbe Taltavull recordi la legislació pel que fa al nomenament dels professors de religió. Els professors de religió islàmica són avalats per la Comissió Islàmica d’Espanya (CIE) que és qui en reconeix la seva preparació teològica (el grau d’ortòdoxia per entendre’ns) i n’assumeix la responsabilitat de la proposta de nomenament, i que siguin les autoritats del departament d’ensenyament qui exigeixin el nivell de titulació adequada per impartir les classes. En aquest debat sobre si els mestres i professors de religió imparteixen unes classes d’acord amb el que se suposa que haurien de ser segons la legislació (el currículum aprovat) sempre he trobat a faltar una implicació més decidida dels professionals que es dediquen a l’educació. Ens perdem en molts debats ideològics estèrils i en realitat ningú no sap exactament què s’hi està impartint en aquestes classes de religió. Per saber què o com s’estan fent les classes de religió islàmica, a Andalusia, el País Basc, València, Ceuta, Melilla, o l’Aragó, que és on fa temps que s’hi imparteix aquesta assignatura, s’ha d’anar a consultar estudis publicats per universitats estrangeres. Per a mostra un botó.
8. Mons. Taltavull diu que aquesta irrupció de les classes de religió islàmica “aclareix la posició que s’ha d’adoptar”. I ho concreta en alguns elements com:
– La dimensió religiosa no és una qüestió privada (o tan sols privada) sinó que té una dimensió pública indefugible.
– La formació cultural dels ciutadans sobre religió(ns).
– Una laïcitat positiva.
– La dimensió religiosa com a element imprescindible de la nostra cultura. (Per comprendre les nostres arrels històriques i la identitat?)
Tot i que aquest “aclariment” no és compartida per tothom (ni tan sols dins de les mateixes files dels creients catòlics) i el tema continua essent molt controvertit és interessant com a posició “oficial” de l’Església de Mallorca, almenys. Es curiós, tanmateix, que ningú no plantegi cap debat sobre la presència de l’estudi de la religió(ns) en altres nivells educatius, com per exemple la Universitat.
9. Trobo alhora molt oportuna la reflexió que proposa el bisbe sobre la reciprocitat i que els musulmans coneguin les arrels culturals i religioses del país i l’expressió “des que conviuen amb nosaltres aquesta és també la seva terra” i que “hauran d’assumir i compartir” aquestes arrels culturals/històriques comunes als ciutadans mallorquins, creients i no creients. Massa sovint ens referim a les persones de confessió musulmana com a “estrangers” oblidant que també hi ha conversos d’origen nostrat (per pocs que siguin) i no com a ciutadans mallorquins o catalans de religió musulmana. Sobretot és profundament inadequat referir-nos als nens/adolescents, molts dels quals ja han nascut aquí, com a persones alienes a la nostra societat. Agradi o no, es vulgui o no, formen part de la nostra realitat, especialment de la de les aules, i com més aviat ho integrem i actuem en conseqüència, millor serà per tots nosaltres. Cal un esforç decidit per dotar els nostres nens musulmans de “models” d’adults que viuen la seva fe amb normalitat en societats democràtiques i pluralistes i que exorcitzin tots els diferents tipus d’estimballs fonamentalistes als quals estem exposats tan perillosament, i tant els islamistes com els islamofòbics (tipus Le Pen – Front National a França, per exemple) i racistes/neofeixistes. Ajudar els catalans musulmans a reflexionar sobre les “arrels musulmanes” de Catalunya o de Medina Majurca, de l’Al-andalus o de les d’Europa, des d’una col·laboració honesta amb les posicions del document Arrels cristianes de Catalunya, potser no seria del tot desencertat.
10. Finalment m’ha agradat molt el llenguatge i les propostes de la cloenda de la declaració. Taltavull convida els musulmans a cooperar amb els catòlics “com a ciutadans d’un mateix país” en aspectes: culturals, religiosos, compartint el respecte, la inquietud, la pregària, i l’ajut als més pobres, i fins i tot parla de “pactes de col·laboració”, per a construir una “societat basada en la igualtat, la justícia i la pau”, per a la “pràctica del bé i l’exercici dels drets humans” a partir d’una comuna concepció del respecte per la dignitat de la persona humana, cadascú des de la seva posició antropològica.
11. No em cansaré de dir i de repetir que la comunitat catòlica, com a majoritària que és a les nostres contrades, té una responsabilitat històrica cabdal, i que ningú més no podrà exercir, tant davant de la societat secularitzada com davant de les comunitats religioses no catòliques, i en especial el món islàmic, d’acollida i intermediació. Tal com ell molt bé diu, el fet que “compartim amb el germans musulmans una mateixa creença en un sol Déu que és amor i misericòrdia” ens fa interl·locutors privilegiats amb ells i també amb els creients d’altres confessions i mitjancers indispensables entre la seva cultura i la nostra. Trobo estimulant i agosarat, per acabar, que parli “d’aventura”. Perquè sí que és una aventura social, cultural, política i religiosa col·lossal aprendre a conviure persones de tan diversos orígens, estils religiosos i no religiosos en una societat plural i democràtica que no té encara desenvolupat un consens per a un nou lloc públic de la presència de la religió(ns) en el seu si. Que sigui la diòcesi de Mallorca, ara que hem acabat de celebrer un aniversari d’es Beat Ramon Llull, qui emprengui aquesta “aventura” com a capdavantera, és just i necessari. Voldria fer arribar amb aquestes paraules a tota la diòcesi de Mallorca la meva més cordial i fraterna felicitació, i la meva més sana enveja, juntament amb el desig que la resta de diòcesis de parla catalana se sumin ben aviat a la inciativa.
