El 27 de febrer la sala d’actes del Seminari diocesà d’Urgell ha acollit la presentació del llibre Lletres que parlen. Viatge als orígens del català (La Magrana, del Grup editorial Random-Penguin House). L’acte ha estat presidit per l’arquebisbe d’Urgell, Mons. Joan-Enric Vives, i ha comptat amb la presència dels autors: Jesús Alturo i Perucho i Tània Alaix i Gimbert; l’arxiver diocesà d’Urgell, Mn. Benigne Marquès; i la responsable de l’oficina el delegat territorial del Govern de la Generalitat a l’Alt Pirineu i Aran, Miriam Lamolla; així com una gran quantitat de públic assistent.
El llibre Lletres que parlen. Viatge als orígens del català presenta una nova proposta sobre els orígens de la llengua catalana i sobre els testimonis escrits més antics identificats fins ara. Aporten noves datacions dels textos més antics més significatius escrits en català i posen nom a una trentena d’autors, a molts dels quals han atribuït també documents nous. La recerca que presenten és feta a partir d’estudis paleogràfics, filològics i sociohistòrics que combinen l’anàlisi directa i personal de les fonts primàries amb el màxim rigor científic. És fruit d’una investigació continuada en el temps, en què han analitzat milers de manuscrits d’arxius i biblioteques històriques catalanes, espanyoles i de països europeus com França, Itàlia i el Vaticà.
Els autors afirmen que el llibre més antic escrit íntegrament en català és el Llibre dels jutges, que es conserva a la Seu d’Urgell. Es va copiar entre el 1060 i el 1080, gairebé un segle abans del que s’havia proposat fins ara, a la Canònica de Santa Maria d’Organyà. En canvi, les Homilies d’Organyà, conservades a la Biblioteca de Catalunya, es van copiar al voltant del 1220, i en situen l’origen també a la Canònica d’aquesta vila. La segona còpia del Llibre dels jutges que es conserva a l’Abadia de Montserrat també seria de la mateixa època entre 1220 i 1230, si no un poc posterior.
A més, tant el fragment del Llibre dels jutges de La Seu d’Urgell com el de l’Abadia de Montserrat s’haurien copiat a partir d’una sola traducció i no de dues, com s’havia considerat fins ara. Aquesta traducció del llatí al català l’haurien fet diversos juristes en col·laboració, sota la direcció del jutge de Barcelona Ponç Bonfill Marc, mestre de jutges, el primer terç del segle XI.
També ens ofereixen una nova edició crítica d’aquests textos libraris i dels altres documents o diplomes -textos de caràcter administratiu i jurídic- identificats fins ara.
Sobre l’origen de la llengua catalana el Dr. Jesús Alturo i la Dra. Tània Alaix avancen el moment de la formació de la llengua catalana com a mínim al segle IV, entre tres i quatre segles abans del que majoritàriament s’ha argumentat. Ho fan a partir de la identificació en els escrits de Sant Pacià, bisbe de Barcelona, de gran formació clàssica i autor cultíssim d’obres en llatí, de paraules i expressions aïllades, com “si te placet” (si et plau), “subinde” (sovint) i “ceruulus” (cérvol), primerenques formes populars en què ja batega un protocatalà, en gestació avançada.
A la llum de les seves troballes, els investigadors afirmen que el català escrit no va emergir, tal com s’ha argumentat, per ignorància dels escrivans ni per incapacitat de la llengua llatina per expressar els nous conceptes de l’època feudal, motiu pel qual la majoria dels textos catalans primitius serien originaris del Bisbat d’Urgell. Al contrari, els escrivans urgellesos eren majoritàriament cultes i tenien un notable coneixement del llatí.
