“Em refio més de la Providència…” Recordo aquesta frase que sor Genoveva Massip deia sovint quan les coses venien mal dades i pregàvem amb fe perquè poguéssim sortir endavant en tot allò que portava en la seva obra social. Perquè el final de la frase sé que pot semblar discutible: ”…que de les subvencions.” Segons ella, amb la Providència no ens comprometíem més que al seu manament, el de l’amor. Amb les subvencions, sempre hi hauria un “depèn”. Jo admirava aquesta llibertat d’esperit i aquella fe en Déu. Però van ser unes quantes demostracions de l’“eficàcia” de creure en el seu poder el que em van fer entendre una mica més la seva teoria. I això no vol dir que no hàgim de recórrer a mitjans humans per aconseguir allò que ens proposem a favor de les obres i dels nostres germans.
L’“eficàcia” de la Providència només té un “depèn” i és la fe i la confiança en Déu. De petita i de jove sempre havia admirat aquelles monges del Cottolengo —on jo anava sovint— per la seva fe incondicional a aquesta “subvenció” que mai falla. Elles estaven convençudes que els arribaria tot allò que necessitaven. I en més d’una ocasió vaig ser testimoni d’aquesta veritat. Per exemple, de l’arribada d’un camió de fruita quan ja no en tenien per donar… de pa, de medicaments o de voluntariat. Tot arribava a temps i quan ho necessitaven.
A la meva comunitat del Raval recordo un d’aquests miracles. Necessitàvem urgentment una quantitat determinada d’euros per pagar a un dels treballadors d’una obra social que portàvem entre mans. Les nostres “butxaques” estaven buides i no sabíem què fer. El dia abans truca per telèfon una senyora “desconeguda” i ens ofereix la quantitat exacta que necessitàvem! Si això no es diu Providència, poseu-li el nom que vulgueu, però nosaltres vam donar les gràcies a Déu que ens “proveeix” d’allò que necessitem quan tenim posada la confiança en Ell.
Que consti que les “subvencions” i els “donatius” que alimenten les nostres obres socials entren dins d’aquesta ajuda des de diferents vessants. Totes siguin benvingudes sempre que no ocupin el primer lloc, el que correspon al “carisma fundacional”, és a dir, a la crida de Déu amb la qual van néixer.
