La Unió Catòlica d’Informadors i Periodistes d’Espanya, UCIPE, ha reconegut la feina del periodista Josué Villalón amb el Premio “Lolo” de periodisme jove. Villalón és membre del departament de comunicació d’Ajuda a l’Església Necessitada (ACN) a Espanya i aquest premi li reconeix, especialment, el seu compromís amb els cristians pobres i perseguits.
Què suposa la concessió del Premio “Lolo”?
D’una banda, és un motiu d’alegria i agraïment. En primer lloc, a Déu per haver-me triat per ser veu de l’Església pobre i perseguida al món i donar-me l’oportunitat de servir aquests germans en la fe, que són un gran exemple a seguir. I gràcies a la meva família, amics, als meus germans de comunitat, a tants companys periodistes dels quals aprenc i són un referent per a mi. D’altra banda, és un redescobrir la bellesa de la professió del periodisme, defensar els valors de la veritat, la justícia, la defensa de la dignitat humana. També és un encontre preciós amb la figura del beat Lolo, que ja coneixia i admirava, però que ara em fa ser més proper, més testimoni, amic i aprenent d’ell. I, finalment, diria que aquest premi és una motivació per no deixar-me endur per la desil·lusió, que de vegades pot ser una temptació amb el pas dels anys desenvolupant un treball concret, renovar el meu compromís com a periodista i trobar un sentit més gran al meu treball, mirant de donar el millor de mi cada dia, amb alegria, com ho feia el beat Lolo.
El tema per a la Jornada de les Comunicacions Socials 2023 és Parlar amb el cor, com li ressona aquesta frase?
Hem de ser honestos amb la veritat i amb les persones a les quals servim com a comunicadors, perquè rere cada notícia o esdeveniment que comuniquem hi ha persones. Per això, la millor forma de comunicar-nos és sense embuts, sense prejudicis, de cor a cor. Però, sobretot, hem de ser honestos amb nosaltres mateixos, cadascú tenim al nostre abast ser agents de pau, de diàleg, de trobada, en comptes de divisió i odi. També al nostre interior tenim les respostes a moltes preguntes que se’ns plantegen en el dia a dia, així que hem de mirar més endins per trobar aquestes respostes als reptes que se’ns plantegen avui.
L’Evangeli és la “Bona Notícia” per comunicar, quins reptes suposa transmetre-la?
Són els reptes d’un món que viu molt dividit, molt enfrontat i polaritzat. Ho veiem en la seva màxima expressió en les guerres que hi ha al món, no només a Ucraïna, sinó també a Síria, el Iemen, Myanmar, Moçambic, etc. Però també ho veiem en les lluites pel poder econòmic, energètic, sempre volem tenir més, per ser més, més jo, tot segons la nostra voluntat fins al punt que perdem la identitat. També veig el gran repte al qual ens enfrontem en la gran crisi d’identitat de la pròpia persona, sobretot a Occident: el transhumanisme, l’ésser humà com a objecte de consum que només és bo si és en funció del meu benefici, la ideologia de gènere, la ciència al servei de la ideologia i no de la veritat, etc. Però no hem de tenir por, com ens diu Jesús a l’Evangeli, Ell ha vençut al món. A més, veient aquest panorama ràpidament entenem que avui més que mai la Bona Notícia de l’Evangeli és molt necessària: la felicitat rau en fer la voluntat de Déu; que tenim un Déu que és Pare que ens estima incondicionalment; que Jesús no s’ha oblidat de nosaltres ni ens ha deixat abandonats en el nostre pecat i el nostre fracàs, sinó que ha donat la vida perquè ens aixequem novament. Segurament hem de millorar què comuniquem d’aquest Evangeli, com comuniquem, en quins canals, però no hem de deixar de fer-ho, ressaltant especialment el testimoni personal: comunicar de cor a cor.
Fa 10 anys que treballa a ACN, com li ha canviat la vida?
Me l’ha canviada totalment, ha donat un sentit més gran a la meva vida i a la meva vocació de pare, espòs, laic i periodista. Em sento un autèntic privilegiat de servir els cristians pobres i perseguits al món i, amb ells, servir tota la humanitat assedegada de l’alegria, la pau i la confiança que tenen aquests germans nostres en la fe. Aquesta experiència s’ha incrementat especialment en les oportunitats que he tingut de viatjar i acompanyar de prop aquestes comunitats discriminades o desafavorides. He pogut veure amb els meus ulls que viure l’Evangeli de forma coherent, malgrat les dificultats, és possible. I no només això, que és real, que Jesús existeix i continua present amb més força en les persones i llocs més oblidats i insospitats del món.
Què podem aprendre d’aquestes Esglésies pobres i perseguides?
Jo soc un jove del meu temps, amb totes les coses bones d’haver tingut més oportunitats per néixer en la família i al país on he nascut. Però també amb les dificultats d’un ambient i una cultura cada cop més individualista, relativista, allunyats del servei als altres, del sentit de sacrifici i responsabilitat, de cercar el bé comú. Això m’ho han ensenyat aquells que han optat per Jesús, malgrat haver d’abandonar casa seva pel terrorisme jihadista o pels règims totalitaris. M’ensenyen que mereix la pena ser cristià, malgrat les dificultats, fins i tot malgrat els pecats i les imperfeccions d’un mateix. I m’ensenyen a intentar ser coherent i respondre a l’amor de Déu per donar-lo jo als altres, començant pels que tinc més a prop.