Les reflexions que aportem en aquest número de CatalunyaCristiana sobre l’ús i l’abús del poder dins de l’Església volen contribuir aforjar una opinió personal i comunitària dels nostres lectors basant-se enl’evangeli i la reflexió d’alguns assagistes catòlics compromesos. Sabem que ésun tema particularment sensible, perquè ateny la totalitat de la persona i lesnostres relacions quotidianes. El pensament comú és que el poder està, engeneral, en mans dels altres i que si nosaltres l’exercíssim, l’empraríemmillor. Aquesta creença, força estesa, sol estavellar-se amb la realitat. Totstenim o podem tenir unes parcel·les de poder que sovint no reconeixem i a lesquals estem molt aferrats. Pel que fa a càrrecs i responsabilitats, diu l’adagipopular: «Si vols conèixer bé un home, dona-li poder i, si vols conèixer-lomillor, pren-li.» Un principi fàcilment constatable també a les diòcesis, a lescongregacions, moviments i parròquies.
El sensus fidelium és capaç de copsar fàcilment, perexemple, si el que regeix una comunitat es guia per una voluntat de poder o deservei. O si els laics que treballen en un determinat servei pastoral més aviatse’n serveixen.
Aquestes apropiacions han fet que probablement «eldespotisme moral del poder hagi allunyat quantitat d’homes i dones del’Església; potser no de Déu, però sí que s’han sentit allunyats delssagraments» diu Roser Solé, teòloga. Continuant amb això «hi ha tot un “sistemaeclesiàstic”, repetidament denunciat tant per Pere [Casaldàliga] com per Francesc, que esresisteix a perdre poders, privilegis i maniobres obscures diverses i a“perdre’s”, “dissoldre’s” en la dinàmica d’una església evangèlica ievangelitzadora al servei del Projecte de Jesús», Joan Soler, Meditacions voral’Araguaia. En companyia de Pere Casaldàliga (Claret, 2017).
Potser el camí passa per, com diu Oriol Xirinachs, fixar-nosmés en Jesucrist: «Ell no dona lliçons des del “saber, tenir i poder”, sinó queensenya des de l’experiència de la pobresa que comparteix i des de la qualexperimenta que és algú per al seu Pare» (Tornem Jesús als pobres, CPL 2016).
Un bon exemple d’aquesta lectura ha estat l’arquebisbeOmella: en saber que serà creat cardenal, va recalcar que «no és una carrerasinó un servei». «És un servei, i ho és no pel nostre honor i glòria, sinó permillor servir els altres», concretava. «No és un càrrec cap amunt sinó cap abaix, de servei, de rentar els peus com el Papa ho fa.»
