Es diu que la mort de les persones revela la vida que han viscut. Morir és la darrera etapa de la vida terrenal i expressa, com en una darrera síntesi, la vida del difunt. Sant Pau ho diu admirablement quan escriu: “Tant si vivim, com si morim, som del Senyor” (Rm 14,7). També el llibre de l’Apocalipsi ens diu que al cel rebrem una pedra blanca on estarà escrit el nostre autèntic nom, descobrint així la nostra pròpia identitat segons la mirada de Déu sobre la nostra vida. Només descobrim qui som realment quan ens deixem mirar pel Senyor, aquí a la terra i, de manera definitiva, quan el veurem cara a cara.

D’altra banda, hi ha llocs que marquen la nostra vida irremissiblement. Espais que han passat a formar part de la nostra geografia interior, que han deixat la seva petjada en el nostre cor i ens acompanyen tota la vida. Ubicacions especials que ressonen de manera única entre els plecs de la nostra ànima. Persones i experiències que han passat a formar part de les fibres del nostre cor, del nostre món interior.

El bisbe Antoni Vadell va demanar ser enterrat al santuari de la Mare de Déu de Gràcia, a Llucmajor, molt a prop de casa seva. Per a ell era un lloc molt significatiu i entranyable, al qual se sentia profundament vinculat des de petit. Cada cop que tornava a Mallorca hi anava a pregar, a ser-hi, a deixar-se afaiçonar per l’empremta d’aquell lloc d’infantesa, de visites a la Mare de Déu i de maduració de la seva vocació sacerdotal. El lloc del seu sepulcre parla, doncs, del que aquest santuari va significar en vida seva. Un lloc en la natura, en contacte amb la Creació i que convida a la pregària. Un espai de contemplació, que havia compartit en tantes de les seves sortides amb joves.

La petició de ser enterrat en aquest lloc ens mostra que el paisatge escollit s’identifica amb la geografia interior del bisbe Vadell. És, doncs, un encert que el lloc de descans coincideixi amb el tarannà de la persona; així, els qui visitin el seu sepulcre podran conèixer l’home a través del lloc que tant el va marcar. Hi haurà persones que aniran al santuari per pregar pel bisbe, per agrair la seva missió en el temps que Déu li va donar de vida, per deixar-se configurar pel paisatge interior que el va caracteritzar. A través de les pedres del santuari, podran contemplar les pedres vives, les que edifiquen l’Església, com és el cas del ministeri episcopal: pedra viva que confirma als germans en la fe. Bisbe Toni, descansa en pau.