Diumenge 21 de novembre moria mossèn Casimir Martí i Martí, tenia 94 anys, havia nascut a Vilanova i la Geltrú el 27 de desembre de 1926, de família pagesa, eren tres germans i ell va ingressar als 14 anys, acabada la Guerra, al Seminari. Va ser ordenat sacerdot amb 820 companys més, en la multitudinària cerimònia de l’Estadi Olímpic de Montjuïc, durant el XXXV Congrés Eucarístic Internacional, el 1952, previ estudiar teologia a Salamanca, on va estar des del 1947 fins a punt de ser ordenat. Vicari a Vilanova com a primera destinació, l’any 1954 el bisbe Modrego, preocupat per la qüestió obrera, el va enviar a Roma, a la Universitat Pontifícia Gregoriana, on es doctorà en Ciències Socials el 1958. La seva recerca veié la llum editada el 1959 en Orígenes del anarquismo en Barcelona, prologada per Jaume Vicens Vives, treball que el 1975/76 va culminar, juntament amb l’historiador Josep Benet, en l’edició en dos volums de Barcelona a mitjan del segle XIX. El moviment obrer durant el Bienni Progressista. Exercí la docència a la Facultat de Teologia i a l’ICESB, des de la dècada dels seixanta la seva signatura va ser freqüent a diaris com El Correo Catalán, on parlava molt del Concili, o revistes com Serra d’Or, El Ciervo o Qüestions de Vida Cristiana. Capellà sempre vinculat a Acció Catòlica i a cercles obrers, entre 1976 i 1991 va ser rector titular de Santa Maria del Gornal, a l’Hospitalet de Llobregat, amb Josep Maria Rovira Belloso, que coneixia de Roma, com a vicari. La seva vinculació a la parròquia de Gornal va durar 32 anys; l’any 2001, amb motiu del 25è aniversari, amb en Joaquim Cervera en va publicar la història. El 1980, conjuntament amb mossèn Joan Bonet i Baltà publicava L’Integrisme a Catalunya. Les grans polèmiques 1881-1888, any en què un decret de la Generalitat, de 28 de novembre, instituïa l’Arxiu Nacional de Catalunya, del qual en va ser nomenat primer director, quan tot estava per fer i començar. Li va donar l’empenta inicial durant una dècada, fins que el 1991, en complir els 65 anys, és jubilà, i va ser substituït per Josep Maria Sans i Travé. L’any 1992 rebia la Creu de Sant Jordi. El 1993 el seu suport en un acte d’aniversari d’Acció Catòlica a 18 docents de la Facultat de Teologia que havien signat un document crític, on entre altres coses defensaven un major paper de la dona a l’església i que havien estat desautoritzats per Cardenal Carles, el portà a la fundació de la revista El Pregó; en va sortir el primer número el març de 1994. L’Església de Barcelona (1850-1857), publicat el 1984 per l’Abadia de Montserrat; els seus treballs sobre l’urbanista Ildefons Cerdà, el bisbe Torras i Bages, el republicà Pi i Margall, Del Syllabus al Vaticano II, Historia e historiografia del Movimiento Obrero: mi experiencia són algunes de les seves principals obres dins d’una extensa bibliografia que no oblida les seves arrels vilanovines, en l’estudi de l’expansió industrial a Vilanova i la Geltrú 1850-1975. Volum I Expansió i Crisi de la Indústria i de la Democràcia (1850-1936), aparegut el 1997, just la Vilanova i la Geltrú que l’havia vist néixer, on residí fins als 14 anys, llevat d’un curt període de la guerra en què els bombardeigs el portaren al poble de la mare, La Nou de Gaià, on va estar dos de vicari bo i cantant missa. L’any 2019 li va atorgar la distinció de fill predilecte de la Ciutat que li fou lliurada en un acte homenatge a la Biblioteca-Museu Balaguer.
