He compartit amb mossèn Xavier Fort molts anys de tasca com a capellà d’hospital (uns 15 anys). Jo estava al sociosanitari Francolí, al costat de l’hospital Joan XXIII, i poder estar molt a prop d’ell tot aquest temps ha estat per a mi un regal i un privilegi immens.

El seu testimoni d’entrega ha estat enorme. Ell va arribar a l’hospital Joan XXIII a meitats dels anys 90, i l’hospital es va convertir en la seva vida. Ha viscut sempre al mateix hospital (no en sortia gairebé mai), estant disponible per a tothom les 24 hores del dia, amb una presència omnipresent i una entrega absoluta.

No tenia mai un “no” per ningú, sempre estava disponible. De fet, recordo com em va impressionar un cop que vaig veure un recordatori de la seva ordenació sacerdotal. En ell ja deia que la seva vida i la seva persona era una casa sense portes, en la qual tothom podia entrar i sortir en tot moment, sempre i a qualsevol hora.

A més, la seva tasca ha abarcat sempre tots els àmbits. No només l’atenció espiritual i religiosa, sinó que ha contribuït amb una ajuda constant a les diferents problemàtiques humanes i socials que en un hospital es generen.

En aquest sentit, creia profundament en l’espiritualitat de l’encarnació: fer-se un més del poble que tenia encomanat, compartir la seva mateixa vida, ser-hi. Ser-hi sempre, en tot moment, fins al final. La seva implicació arribava fins al fons, es “mullava” realment per intentar ajudar cada persona en les seves necessitats concretes.

Una de les seves màximes preferides era aquella frase d’Ortega y Gasset, “Jo sóc jo i la meva circumstància”. Ell tenia clar que si no ajudava a millorar les circumstàncies concretes, no es podia ajudar la persona. Recordo també, en aquest sentit, com em va impressionar conèixer la continuació de la frase del filòsof: “Jo sóc jo i la meva circumstància…. i si no la salvo a ella, no em salvo jo”. A ell el va colpir moltíssim aquesta frase final, i això és el que realment feia: tot allò que podia angoixar el malalt o el familiar en les inacabables dificultats de l’estada en l’hospital trobava una implicació en ell: anar a parlar amb la treballadora social, avisar infermeria, comentar amb els metges, facilitar aquell tràmit que estava bloquejat…

La seva paciència era inesgotable. I el seu sentit de l’humor, constant, desbordant, espurnejant, amb una gràcia especial per explicar i compartir infinitat d’anècdotes divertidíssimes. En les inacabables hores d’estada a l’hospital dels malalts i familiars, plena de preocupacions i sofriments, la seva entrada a cada habitació convertia aquella estona en una festa, on l’alegria i el somriure eren constants.

Mn. Xavier Fort ha deixat una petjada immensa en la vida d’incomptables persones, que es van sentir acompanyades i estimades en els moments més difícils de la seva vida, en moments de sofriment, i el seu testimoni deixa una empremta inesborrable.