Cadascú de nosaltres sap bé com se sent enmig del poble,entre la gent: com a individu aïllat o amb la consciència de formar-ne part isentir-se corresponsable de la seva marxa. L’aïllament no porta enlloc, faviure amb soledat i acaba amb la frustració d’una vida sense sentit. En canvi,interessar-se per la cosa pública, viure els esdeveniments de cada dia,sentir-se part viva d’un tot, és la millor de les actituds que conformen unaautèntica i sana convivència. Més encara, si la disponibilitat en forma part,s’obre a servir i compartir objectius comuns, sempre pensant en el bé de tots.El llarg temps de la pandèmia ens està donant molta oportunitat per descobrirque tots som necessaris i que ens devem els uns als altres.

Si ens referim a l’Església, «Poble de Déu», com sel’anomena, hem de convenir que si existeix és per ser un bé per a la nostrasocietat, tan necessitada d’elements que la conformin d’una manera nova. Primerde tot, doncs, tenir clar allò que diu la primera carta de sant Pere:«Vosaltres, que en altre temps no éreu poble, ara sou Poble de Déu» (1Pe 2,10).De fet, ho som per una elecció que Déu ha fet de cadascun de nosaltres,integrant-nos a aquest Poble de Déu mitjançant el baptisme. Un poble en el qualtenim ben assignada una missió, seguint el model i la missió de Jesús que ensintrodueix en el cor del poble. El papa Francesc diu de Jesús «que bé que ensfa mirar-lo proper a tothom!» (EG 269). Ell sap que si parlava amb algú, limirava els ulls amb una profunda atenció amorosa, amb afecte, i així, s’acostaal cec del camí, menja i beu amb els pecadors, cura tot tipus de malalts,tracta els infants i els més febles amb tendresa.

Aquesta forma de tractar la gent i el seu estil devida donen notícia de la seva integració en poble i, presentant-se com un detants, donant importància a allò que realment en té, demana als seus seguidorsanar lleugers d’equipatge, és a dir, no anar carregats amb coses que no sónessencials per dur una vida digna i que prou vegades impedeixen que altrestinguin el necessari per viure. Amb paraules del papa Francesc hem de dir que«l’amor a la gent és una força espiritual que facilita el trobament ple ambDéu», que «només pot ser missioner algúque se senti bé buscant el bé dels altres, desitjant la felicitat dels altres»,i és un fet que «cada vegada que se’ns obren els ulls per reconèixer l’altre,se’ns il·lumina més la fe per reconèixer Déu» (cf. EG 272). Que sigui aquest elcamí a seguir per contribuir a tastar el gust espiritual de ser poble.