Manuel López Casquete és professor d’Humanitats a la Universitat Loiola Andalusia. El 1995 es va iniciar en el camí de la meditació i, dos anys més tard, es va vincular a l’Escola de Silenci, fundada pel dominic José Fernández Moratiel. Actualment compagina la seva tasca universitària amb l’acompanyament a grups i trobades de meditació. Acaba de publicar un nou llibre, La fuente de la que nacieron las estrellas, editat per Desclée De Brouwer.

Amb quin propòsit ha escrit el llibre La fuente de la que nacieron las estrellas?

Crec que, pel que fa a l’espiritualitat, l’única cosa que pot transmetre un llibre són inspiracions, perquè el que és veritablement significatiu és el camí que recorre cada persona. Per això em sembla molt bonic deixar volar un llibre sense cap pretensió, i que sigui el lector qui l’aculli i es deixi inspirar per ell a la seva manera. D’entre les inspiracions que pretén oferir el llibre, potser la més clara és la de convidar el lector a confrontar-se amb la seva visió de Déu —a qui sovint hem circumscrit en conceptes massa estrets— i abandonar-se a la pregona experiència del Déu que habita al seu cor.

En una de les pàgines, defineix la consciència com un “miracle de l’evolució”. Per què?

Certament, crec que la consciència és un miracle de l’evolució, perquè ha demanat de la confluència d’una immensa multitud de circumstàncies des de l’origen de l’univers fins al moment present. Totes aquestes circumstàncies han possibilitat en nosaltres la increïble capacitat de ser conscients de la nostra pròpia vida i la nostra identitat. Cap de les espècies conegudes ha estat dotada d’un grau d’autoconsciència semblant; aquesta capacitat és, probablement, la que ens permet d’interrogar-nos sobre el nostre lloc a l’univers i descobrir aquesta Presència única, universal i omnipresent que ens habita i que anomenem Déu. Crec que és el miracle més gran de l’existència, i potser ens hi hem avesat massa, fins al punt de donar-ho per descomptat. Ens cal despertar al miracle quotidià de la nostra pròpia vida i a l’expressió quotidiana de Déu a cada racó de l’univers, també en nosaltres.

Submergir-se en aquesta consciència és la millor manera de trobar-se amb el misteri del sagrat?

Crec que hi ha un mateix Misteri de Presència que es manifesta arreu de l’univers; un mateix dir-se de Déu, un mateix vessar-se de la seva presència arreu. Al llarg de la història, l’ésser humà s’ha sentit commogut en la contemplació del cel estelat i les distàncies insondables del cosmos. Però el mateix Misteri s’està produint en aquest precís moment en cadascun de nosaltres. Crec que és en la recerca de la nostra pròpia vida on podem trobar les petjades o l’aroma d’aquesta Presència. M’agrada recordar sempre l’expressió utilitzada per sant Pau a 1Co 3: “No sabeu que sou temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres?” Si això és així, llavors val la pena emprendre el més fascinant dels viatges, el que ens porta a la profunditat de la nostra pròpia intimitat, on ens habita Aquell que és, com deia sant Agustí, “més íntim a nosaltres que nosaltres mateixos”.

El silenci és el principal aliat en aquesta recerca.

Així ho crec. Em sembla que l’ésser humà tendeix a recloure en conceptes la seva experiència del sagrat; aquesta és la gran temptació de totes les tradicions de fe, inclosa la nostra. Ens cal silenciar el nostre cor per indagar el misteri. Només un cor buit i nu, net de conceptes previs, pot experimentar el misteri. La ment recorre als conceptes ja coneguts, els quals combina de diferents maneres, però sense sortir de l’àmbit del que ja coneix. Per endinsar-nos en el nou, en el misteri, necessàriament hem de callar.

També afirma que “la invitació del camí cristià és la de cristificar-se”.

Crec que Jesús és la pura transparència de Déu. Per això solia dir que «qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare». La humanitat de Jesús és, alhora, transparència de la seva divinitat. Nosaltres, com a cristians, hem triat seguir Jesús per renéixer en Ell a l’home nou, per configurar-nos amb Ell i com Ell. Per això, crec que la nostra tasca consisteix a tornar-nos progressivament transparència de Déu. D’aquest esdevenir transparència de Déu jo en dic “cristificar-se”.

Viatjar a la profunditat de la nostra ànima hauria de ser la missió de tot cristià?

Viatjar a la profunditat de la nostra ànima és la tasca més fascinant que podem fer, i no tan sol els cristians, sinó tot ésser humà que aspiri a trobar un camí de plenitud en el descobriment que aquesta plenitud habita ja al seu cor des de l’inici dels temps.