Llegim a Gn 25,29-34 que Esaú arriba esgotat del camp. Era el caçador. Subministrava la carn a la seva família. I quan demana a Jacob que li doni una mica del guisat que està fent, aquest, en lloc d’oferir-li’n generosament un plat, li demana a canvi la primogenitura, que comportava uns drets de successió importants respecte del patriarcat familiar, drets no només econòmics, sinó també de consideració sagrada.

És evident que, atesa la rellevància que la primogenitura tenia, Esaú no fa bé de vendre-se-la per un plat de guisat. És una manca de respecte al pare, a la família, als avantpassats, a Déu mateix.

Però…, es pot defensar l’actitud egoista i aprofitada de Jacob? Em sembla que no. És més, fa l’efecte que gairebé estava esperant aquell moment, és a dir, que molt possiblement envejava Esaú.

Encara que tota la culpa, segurament, no era de Jacob. Ho veurem també en els esdeveniments del capítol 27, amb una acció completament reprovable de Rebeca, mare de tots dos germans, però amb una descarada preferència per Jacob, cosa que la porta a perpetrar una mentida gravíssima, que serà secundada en la seva maldat pel mateix Jacob: enganyaran l’espòs i pare Isaac en el llit de mort.

No puc resistir-me a dir de Jacob: “Renoi, quina perla!” Em resisteixo a acceptar que Jacob passi pel bo molt bo, i em resisteixo encara més que Esaú sigui titllat de dolent dolentíssim. En aquest cas, és evident que les relacions entre tots dos germans estaven greument deformades per l’egoisme.