Avui els crits dels que fugen de la guerra, l’opressió i la fam i moren ofegats a la mar neguen els antics valors de la vella Europa. És una crisi humanitària de grans dimensions que ens afecta a tots i que no només l’han de solucionar els estats. La falta de credibilitat del projecte europeu, que paga als seus veïns —Turquia, Líbia i el Marroc— perquè vigilin les seves fronteres, i potencia així el contraban, el tràfic i esclavatge de persones amb els diners d’Europa —uns 2.000 milions d’euros—, i el desencant cap a certes organitzacions internacionals finançades per la mateixa Europa, que han tolerat injustícies que clamen al cel, són un crim.

Posar les fronteres abans que les persones i obligar-les a cercar vies d’accés al nostre continent perilloses i mortals com la mar, rebutjar-ne l’arribada i violar els drets humans és quelcom que no ens hem de cansar de denunciar. Les polítiques migratòries d’Europa maten.

És aleshores que hem de tenir presents les paraules de Jesús: “Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m” (Mt 25,34-35).

Jesús acollia els qui trobava pel camí, sobretot aquells que ningú volia a prop seu, la dona de les hemorràgies, el paralític, l’endimoniat de Gèrasa, el sordmut, la dona sirofenícia, el cec Bartimeu, el leprós… els més febles, vulnerables i fràgils del món que l’envoltava. Si volem ser seguidors seus cal que seguim les seves passes i acollim també els forasters que s’atansen a la nostra terra amb l’esperança de trobar una vida digna. Cal posar les persones davant de les fronteres sense por i cal denunciar les polítiques xenòfobes i racistes dels qui governen Europa. És el nostre deure com a cristians.