Soroll. Malauradament, cada dia estem més envoltats de fressa, d’un brogit que no només experimentem al carrer, a la feina o a casa, sinó que, per desgràcia, també patim dins nostre. Aquest soroll ens emmetzina a poc a poc, i ens priva lentament d’un silenci imprescindible per al nostre benestar. En aquest ambient caòtic d’idees buides i d’inputs, sentim moltíssimes coses que, com mantres contemporanis i maliciosos, es fossilitzen dins dels nostres pensaments més íntims i ens fan mal.
Aquest fet té un efecte directe en la nostra vida espiritual. El silenci és, potser, un dels elements fonamentals de la pregària, el moment de diàleg amb la divinitat, amb aquella absència present i perfecta que sempre venç la nostra solitud. Òbviament, si volem establir un diàleg amb Ell no ens podem conformar a sentir la presència i materialitzar un llarg monòleg on només parlem nosaltres i no ens aturem a escoltar. Ens cal escoltar allò que se’ns ha de dir. Samuel en plena nit digué: “Parleu, que el vostre servent us escolta.” I va fer silenci per deixar parlar Déu. Freturem aprendre del seu testimoni.
Hem de ser conscients que en un món com el nostre, el fet de cercar el silenci i escoltar suposa un desafiament constant al model de vida que se’ns imposa: fred, deshumà i obcecat en la immediatesa. No ho hem de témer pas. Tot cercant la Veu (com diria Vinyoli a El callat), i estant disposats a escoltar-la, la nostra visió del món farà un gir de cent vuitanta graus i gaudirem d’un benestar que no ens podria donar ni la més dolça de les mels. Sens dubte, fer-ho no és fàcil i cal una certa disposició a dedicar el nostre temps a la recerca d’aquesta pau, d’aquest silenci i d’aquest diàleg, però, com bé sabem, tot esforç és recompensat.
Prenguem per referent la disposició de Samuel, i en el silenci de la vida renovada, escoltem el Senyor.
