Escrits atribuïts fins ara a l’abat i bisbe Oliba van ser obra del gramàtic vigatà Guibert. Així ho ha revelat Jesús Alturo, catedràtic de la UAB, en la seva lliçó de jubilació com a professor universitari, que ha impartit aquest dimarts 4 de juny a l’Institut d’Estudis Catalans. 

Com ha explicat el professor Alturo en la seva ultima lectio, els últims anys ha centrat la seva investigació al voltant de la figura d’un personatge de l’alta cultura medieval catalana: el gramàtic Guibert. Aquest vigatà “d’adopció” que va venir de Lieja, l’“Atenes del Nord”, per ocupar-se de l’ensenyament de gramàtica llatina a la proto-Catalunya en la primera meitat del segle XI, és, en paraules de l’investigador, “un personatge conegut, però insuficientment estudiat, poc des del punt de vista cultural i gens des del seu vessant d’autèntic escriptor d’una obra de valor literari”.

Les particularitats gramaticals, lèxiques i estilístiques presents en els quatre textos originals de caràcter jurídic signats per Guibert que es conserven i l’estudi d’una vintena de documents en què hi apareix mencionat han permès a Jesús Alturo traçar la important empremta cultural que va deixar al territori i atribuir-li l’autoria d’escrits llatins que restaven anònims o havien estat assignats a altres autors. Entre aquests autors destaca Oliba, comte de Berga i de Ripoll, abat de Ripoll i de Cuixà, bisbe de Vic i fundador de l’abadia de Montserrat, una figura fonamental per a la història i cultura de de la Catalunya medieval.

Els textos assignats al bisbe Oliba que Alturo atribueix a Guibert

Entre els textos que havien estat assignats al bisbe de Vic i que Alturo atribueix a Guibert hi figuren obres com el Poema fúnebre del comte Ramon Borrell de Barcelona, el Poema dels comtes enterrats a Ripoll, la Carta encíclica anunciant la mort de Bernat de Tallaferro, germà del bisbe Oliba, i la Carta de resposta d’Oliba a les condolences de Gauzlí, arquebisbe de Bourges i abat de Fleury. També seria obra de Guibert la Resposta de la catedral de Vic a l’encíclica anunciadora de la mort d’Oliba per part dels monjos de Ripoll, del qual es desconeixia l’autor.

A més, dels dos sermons que se li atribuïen encara a l’abat Oliba —amb anterioritat l’investigador de la UAB n’havia descartat un tercer—, Alturo només li n’adscriu un, el de Sant Narcís de Girona, mentre que l’altre, el de Sant Pau de Narbona, no és d’origen català i, per tant, no seria atribuïble ni a Oliba ni a Guibert.

L’obra de Guibert

A més d’aquests textos, Guibert també hauria participat en la redacció de les constitucions de Pau i Treva que es van establir contra la violència exercida pels nobles feudals contra els pagesos i que l’abat Oliba va introduir als bisbats i comtats catalans. Aquest text no havia estat mai atribuït a cap autor. Segons Alturo, Guibert no només va participar en la redacció, sinó que va intervenir en la formulació del seu contingut, en col·laboració amb el bisbe de Vic.

D’altra banda, el gramàtic, pare d’Alba de Riuprimer, va ser també el responsable principal de l’edició crítica de les obres del poeta romà Virgili feta a Vic amb la col·laboració dels seus fills, principalment de Berill, autor, segons l’investigador de la UAB ja va demostrar amb anterioritat, de la còpia vigatana que es conserva.

“És poc el que s’ha conservat dels escrits que porten la seva signatura, però són suficients per demostrar les grans capacitats i el seu superior nivell gramatical, lèxic i estilístic de la llengua. No sols va ser un excel·lent gramàtic, també un perfecte literat i inclús poeta de refinada sensibilitat”, ha destacat l’investigador, que ha explicat que en un món dominat per l’ús del llatí de tradició merament medieval, el gramàtic va revitalitzar aquesta llengua, de la qual tenia “un domini altíssim i una expressió molt clara i literària, amb l’ús moderat però efectiu de figures retòriques com els hipèrbatons i rimes assonants suaus”.

Col·laboració estreta amb Oliba i desaparició pública 

La col·laboració de Guibert amb el bisbe Oliba hauria estat molt estreta fins l’any 1030, segons Alturo, en què la seva presència pública es redueix significativament malgrat que no va morir fins al 1054.

Una de les explicacions que proposa Alturo al darrere d’aquesta desaparició és que Guibert fos víctima de l’enveja. “Fa la impressió que, de la mateixa manera que Mozart va tenir un Antonio Salieri, ell també en va tenir un”, ha explicat. En aquest cas, el personatge de Salieri l’hauria encarnat Ponç Bonfill Marc, gran jutge i excel·lent home de lletres, impulsor i director de la traducció al català del Liber iudicum i de la primitiva versió escrita dels Usatges. El jutge podria haver vist en perill l’exclusiva brillantor dels seus mèrits per la presència d’un nouvingut que li podia fer ombra, i haver fet servir l’estreta col·laboració que tenia amb la comtessa Ermessenda per reduir o eliminar l’entusiasme inicial d’Oliba, íntim també de la comtessa, per Guibert.

Tot i així, segons l’investigador, Guibert no va perdre mai l’estimació, el respecte i la consideració dels més propers a ell: els canonges de Vic, la qual cosa també el fa pensar si aquesta menor presència del gramàtic s’hauria pogut deure a alguna malaltia, o al retir que hauria comportat la seva dedicació a aconseguir un text el màxim de correcte possible de l’obra de Virgili.

Poemes de Jordi Llavina i publicació sobre l’obra de Jesús Alturo

En el transcurs de l’acte, que ha comptat amb la presència del rector de la UAB, Javier Lafuente, la presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans, Maria Teresa Cabré, i l’arquebisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra Joan Enric Vives, entre d’altres, el poeta Jordi Llavina ha llegit tres sonets que ha compost en homenatge al paleògraf, i ha presentat el llibre Jesús Alturo i Perucho, filòleg, paleògraf, historiador de la cultura: breu biobibliografia, del qual ha escrit l’epíleg.

El volum, editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat, és obra de Tània Alaix, membre del Seminari de Paleografia, Codicologia i Diplomàtica de la UAB, fundat i dirigit pel mateix Jesús Alturo, amb qui col·labora en tots els darrers estudis, i Amadeu Pons, director de l’Escola de Llibreria. Per als autors, la publicació “és una obra de referència obligada en tots els temes que el professor Alturo ha tractat, sempre amb innovadores aportacions i renovada metodologia. El seu contingut ens atansa a un coneixement més exacte del nostre patrimoni bibliogràfic i documental, i contribueix de retruc a la seva millor conservació i difusió, posant-lo al servei de la societat i del nostre país”.