En temps dels patriarques de l’Antic Testament es creia, de forma majoritària, que als éssers humans el viatge d’aquesta vida els portava al seol, a l’hades, al “país dels morts”.

La carta als Hebreus (11,13-14) ens ho recorda així: “Tots aquests moriren en la fe, sense haver obtingut allò que Déu els prometia, sinó veient-ho i saludant-ho de lluny, i reconeixent que eren estrangers i forasters a la terra.”

Des d’aquesta perspectiva, no ens han d’estranyar expressions com la següent: “Perquè davant teu som immigrants i forasters, igual que els nostres pares; la nostra vida a la terra és com una ombra, sense esperança” (1Cr 29,15).

Però és precisament per això que encara té més valor el fet que en aquest període es vagi aprofundint en el tracte personal amb Déu. Ens serveix, a mode d’exemple, la invocació de Jacob en el seu discurs de comiat al llit de mort:  “Senyor, jo espero la teva salvació” (Gn 49,18).

Si el poble d’Israel hagués perdut tota esperança, no hauria clamat a Déu des de l’esclavitud a Egipte: “Al cap de molt de temps, el rei d’Egipte va morir. Mentrestant, els israelites gemegaven i cridaven des del fons del seu esclavatge, i el seu clam va pujar fins a Déu, que va escoltar els seus gemecs i es recordà de l’aliança que havia fet amb Abraham, Isaac i Jacob. Déu va mirar els israelites i es va fer càrrec de la seva situació” (Ex 2,23-25).

Ha estat sempre la manca de confiança en Déu la que ha perjudicat la perpètua Aliança de Déu amb els seus fills. Un bon exemple d’això el tenim en l’episodi del vedell d’or (Ex 32). Però la misericòrdia de Déu mai no cessa, per això l’esperança mai no defrauda.