Els formadors en espiritualitat afronten dificultats moltgrans amb les persones habituades a la hiperconnexió. Sempre connectats, sempreestimulats pels mitjans digitals. Persones que alhora cerquen una enyoradavivència interior de pau, serenitat, obertura a comprendre què els passa itenir un propòsit. I en molts casos no ho aconsegueixen. Per què?

Segurament per un desequilibri entre les seves àrees antropològiquesde relació, que tot i que varien segons les cultures, organitzen la nostraexperiència en quatre cercles concèntrics: la intimitat individual (quan estemsols), la intimitat compartida (parella, família immediata), l’entorn comunitari(família ampliada, comunitat parroquial, espai laboral o escolar i grupssocials propers), i l’entorn ciutadà, en el qual participem quan habitem elsespais públics, també amb desconeguts. Cal l’equilibri per tenir una vidaharmònica.

Però l’àncora és l’àmbit de la nostra intimitat personal, constituentde la nostra identitat; suposa saber estar amb un mateix, i assumir la pròpiaresponsabilitat a la vida. Aquest és l’àmbit en el qual els creients ens trobemamb Déu, perquè al centre de nosaltres mateixos hi ha aquella presènciamisteriosa que ens habita.

Aquest àmbit ha de ser preservat de sorolls iinterferències, i de ser engolit per la càrrega de la vida laboral i social.Soledat i silenci, meditació, pregària, contemplació… diguem-n’hi comvulguem, però caldria dedicar-hi algunes hores diàries en l’era digital. Increïble,però es pot. Els canvis en la nostra vida no es faran esperar.