M’imagino la desesperació de veure que en unes hores vindrana treure’t de casa i llençar-te al carrer. Intento posar-me a la pell d’aquellhome que tenia un informe en què es descrivia la seva situació devulnerabilitat i deixava constància que era “insolvent”. Impossible no entendrel’angoixa de qui es veu abocat a la pobresa, que ha de sobreviure com pot i queté un comptador enrere que li anuncia que li queda poc per perdre-ho tot…Sabem com ha acabat aquest drama: l’home, de 58 anys, no va suportar lapressió, la humiliació, l’angoixa, i va decidir llevar-se la vida quan venien atreure’l de casa amb una ordre judicial.

No sé si els jutges es van llegir els informes de ServeisSocials que deien que no podia pagar, i ignoro si l’ajuntament, sabent-ho, esva preocupar i ocupar de buscar-hi una solució. El cert és que ell veia que eltemps s’esgotava i, abans de veure’l esgotat, va optar per anar-se’n ienviar-nos un missatge a tots.

Aquesta història és el drama quotidià en el nostre Km zerode persones que confessen: “No em surt a compte viure”. Veient, a més, que unsi altres es passen el teu historial com “una pilota que salta de despatx endespatx”.

No ens podem acostumar a aquesta cruel realitat. Fins quanhem de suportar promeses incomplertes d’habitatges socials i de recursos decontenció, atenció i hospitalitat! És injust, criminal i indecent que lesadministracions no assumeixin aquest problema com a prioritari.

Portem molt de temps veient com truquen a les nostres portesamb històries i relats tan cruents i sagnants com aquest. I portem molt detemps cercant solucions que són molt poques i escasses per a la magnitud de latragèdia.

És hora de despertar i dir alt i clar a les administracions,als jutges i als polítics: esteu matant la nostra gent. Aquest home no es vallençar d’un balcó: la vostra burocràcia, deixadesa i desídia el va empènyer al’abisme en què es va trobar amb la mort.

Prou d’hipocresia, de donar la culpa als altres. Si tots ensarremanguem, i plegats busquem, rebusquem i compartim propostes de solucions,segur que la suma de tothom portarà solucions. Però que no siguem només lesentitats del tercer sector o les Esglésies: que al mateix ritme i amb el mateixcompromís dels que ho fem gratuïtament, ho facin aquells que cobren i els que,a més, en no poques ocasions malbaraten els recursos que s’haurien d’emprar asolucionar aquests problemes, mentre els gasten en frivolitats i en temes queni són urgents, ni són importants i que, per descomptat, poden esperar. Undesnonament, la manca de feina, la limitació d’oportunitats, la fam.. això nopot esperar.

Hi arribem tard i malament. Despertem i que aquesta històriade final terrible no es torni a repetir entre nosaltres.