Han passat tants anys… I tot queda una mica perdut en la memòria, però no pas dins el cor… Sabeu? La vaig fer patir, sobretot al començament de conèixer-nos. Va ser a Mas-Po-Canyadó, una casa de colònies de la Fundació Pere Tarrés. No ho recordo ben bé, crec que hi vam anar per fer l’avaluació d’aquell curs. Jo, aleshores, era professor de l’Escola de l’Esplai, al Departament d’Animació de la Fe. La que en aquell temps era la directora de l’escola, en algun moment d’aquella jornada, potser fou tot un cap de setmana, s’hi va presentar acompanyada de la Rosa. Ens la va presentar no sols com un membre més del departament que hi venia a col·laborar, sinó que ella també havia de ser la nova cap de departament per al curs següent.
Jo no la coneixia de res, algú dels que hi érem em va comentar que la Rosa era membre d’una associació religiosa. A mi em va estranyar que en la presentació no s’esmentés aquest detall. Anys més tard, quan la confiança i l’amistat van anar creixent entre nosaltres, ella mateixa em va dir el perquè. Jo, però, jove i amb ganes de tocar el que no sona, ho vaig deixar anar enmig de la reunió en un to pujat i amb ganes d’escalfar l’ambient. Va ser la directora de l’escola qui va voler reconduir la situació, però la mateixa Rosa fou qui, prenent la paraula amb molta serenor i pau, va donar raó del seu estat. No recordo les paraules, però sí la meva sensació de vergonya… Fou la primera de moltes lliçons de vida i de vida cristiana que la Rosa em donaria. Mai amb despit ni amb supèrbia, ans al contrari, amb una humilitat i tendresa infinites.
Si he de qualificar d’alguna manera la nostra relació, no sabria gaire com definir-la. Companys? Ho vam ser, efectivament, en el Departament d’Animació de la Fe. Cada reunió amb ella era una oportunitat d’aprendre a créixer, a ser millor persona. Ella sabia extreure de mi el poc o molt millor de mi mateix que pogués tenir.
Al seu costat vaig anar aprenent allò que de debò era essencial per educar en l’Esplai i forjar homes i dones lliures, que des del Crist i l’Evangeli optessin per viure una vida amb sentit dins l’Església, per ser llevat enmig del món. D’ella vam aprendre que els centres d’esplai eren el que ara el Papa Francesc anomena “les perifèries”, ella deia que els esplais eren “els atris dels gentils” del nostre temps. Espais dins de l’Església on havien de tenir acollida creients i gentils. Però amb la mateixa contundència insistia i demanava als responsables dels centres, als consiliaris, als rectors i vicaris que calia vetllar perquè “el no creient”, “l’allunyat”, l’agnòstic, l’ateu, l’indiferent, i també els qui poguessin professar altres fes i religions, trobessin sempre en aquest “atri” homes i dones (els monitors i monitores) de fe viscuda i sentida, i amb un tarannà sempre acollidor, disposat més a escoltar que no pas a donar grans discursos i lliçons, que no tinguessin por ni vergonya en dir qui eren i qui eren el Crist i l’Evangeli en la seva pròpia vida. Que ho diguessin sobretot amb el gest, amb l’actuar, però també amb l’anunci explícit de la fe.
