És temps d’estiu, temps de lleure i de descans, i també temps de Déu. La pastoral del turisme ho considera una bona ocasió per a l’evangelització i per compartir la fe. És una oportunitat plena de reptes i desafiaments, però també un moment en què parem el ritme i podem tenir espais de tranquil·litat, de contacte amb la natura. Avui ens acostem a l’Hospitalet de l’Infant, a la diòcesi de Tortosa, per conèixer com es viu en aquesta població el temps de vacances. I ho fem de la mà del seu rector, Mn. Jordi Salvadó.

Com canvia la fesomia de l’Hospitalet de l’Infant a l’estiu?

La població de l’Hospitalet de l’Infant, que forma part del municipi de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant, té una població mitjana d’unes sis mil persones durant l’any. La primera cosa que s’ha de dir és que a l’estiu, en determinats moments, aquesta població es triplica… Hi ha molta més gent pel carrer, es fa difícil trobar aparcament prop del que seria el centre, sobretot als llocs propers a la platja… Cal tenir en compte que també està envoltat d’altres llocs “turístics”: Miami-Platja i alguna altra urbanització del municipi de l’Ametlla de Mar (Calafat i Sant Jordi).La restauració està a ple rendiment, augmenta el tràfic, la freqüència del transport públic, la presència de la vigilància policial, places i terrasses plenes… Molts apartaments i cases que estan buides durant l’hivern es tornen a obrir en aquesta època, ja sigui com a segona residència o bé per ser llogats per turistes…

És un moment privilegiat per a l’evangelització?

Fent bo allò de que “Déu no fa vacances”, potser és més aviat un bon moment per a propostes d’impacte, senzilles o curtes en el temps… La gent ve a relaxar-se i no s’hi estarà gaire temps… No buscarà un compromís a llarg termini… La gent està en mode “no em maregis”, “estic de vacances”… Fins i tot, entre gent habitual de la missa dominical… Els joves i els infants tenen moltes ofertes per distreure’s i difícilment participaran en reflexions, xerrades o reunions… Potser concerts, activitats físiques relacionades amb la parròquia, sopars o cinema a la fresca… A més, si algú té una “conversió”, se l’ha de reubicar en una comunitat de referència, que potser no serà precisament la de l’Hospitalet de l’Infant…

Com “deixar-se” afectar pels turistes?

No angoixar ni deixar-se angoixar… Oferir coses senzilles… Tenir oberta l’església tot el temps que sigui possible… Preguntar i deixar-se preguntar… Publicar la informació de manera clara i accessible… Recollir suggeriments…

En què consisteix l’acollida al turista, l’hospitalitat?

Durant tot l’any, a les misses, tenim un equip d’acollida pera  tots els qui acudeixen a missa… A l’estiu l’intentem reforçar perquè ve més gent i afegim una celebració més… Aquest equip, a part de donar la benvinguda i anar “col·locant” amicalment la gent (sobretot, si arriben tard), està atent a qualsevol incidència (hem tingut alguns desmais, caigudes… tenim una farmaciola i alguns d’ells han rebut formació de RCP), estant atents especialment a les famílies amb xiquets o amb la gent amb mobilitat reduïda…

Altrament, més enllà de les misses, qualsevol tramitació es fa directament amb el mossèn o bé pel telèfon o pel correu electrònic… Tampoc penseu que hi ha moltes demandes…

El tema lingüístic, actualment, el resolem a base de codis QR per a les lectures de la missa. El fet de tenir una pantalla gran per a les celebracions i la salutació abans de començar la missa té un efecte força rellevant en els participants, especialment si són estrangers… Estem parlant de francesos i alemanys, alguns anglesos i italians… Sempre hi ha el típic “pique” entre el català i el castellà, que resolem amb cert humor. Intentem tenir cura de la música també, combinant contemporània o de caire tradicional, fins i tot en llatí, mirant una mica el model que tenen a Lourdes o a Medjugorje. Penseu també que tenim sistema de climatització a l’església i a la capella.

Es revitalitza la comunitat? Què hi aporten els forans?

El primer símptoma de revitalització és l’assistència a les misses. Celebrar misses amb dues-centes i fins i tot tres-centes persones els diumenges no sol ser gens estrany. Però també la missa entre setmana fa una pujada significativa… podem ser entre vint-i-cinc i trenta persones, de vegades, fins i tot cinquanta…

Els cants (sobretot si són en castellà) es veuen reforçats i també tenim més voluntaris per fer les lectures i altres ministeris.

Quines activitats o festes estiuenques es fan?

La parròquia de l’Hospitalet de l’Infant té quatre festes marcades durant el període estiuenc: Sant Pere (que n’és el patró), amb processó marítima, igual que la de la Mare de Déu del Carme, que celebrem al port. Les altres dues van juntes: la missa solemne de l’Assumpció de la Mare de Déu i la missa de Sant Roc, l’endemà, al matí, a l’ermita de Sant Roc. Altres festes o activitats venen molt determinades pel ritme de la gent… No solem fer gaires més coses que requereixin un període llarg en el temps durant l’estiu.

Pot ser ocasió de trobada amb els allunyats?

Sempre. Tot i que és més ocasional. No hem desenvolupat encara programes o activitats intencionals durant aquest període de temps.

Es pot treballar l’ecumenisme o fins i tot el diàleg interreligiós?

No solem tenir massa ocasions per compartir. De fet, ja partim que no ens coneixem: no sabem on es troben les comunitats evangèliques, on celebren les comunitats ortodoxes i no tenim mesquita reconeguda.

Com es conjumina la identitat autòctona amb la universalitat?

En un poble com l’Hospitalet de l’Infant, que ha crescut des dels anys 60 majoritàriament amb gent vinguda de la resta de l’Estat, és difícil parlar de certa identitat (fins i tot a nivell parroquial). La gent nascuda ja aquí ho viu com a normal, i — per desgràcia— molts d’ells ja no formen part de la comunitat creient local. I la presència de gent “de fora” ja no es viu com una anormalitat.

Com pot contribuir l’Església a un turisme més humà?

No se m’havia acudit mai fer-me aquesta pregunta. Jo crec que la nostra contribució ha de ser prioritzar el tracte amb les persones, aprendre i ensenyar a tractar amb tothom. També no convertir- nos en una oferta més del consum turístic, així com tampoc caure en la temptació de fer modificacions per ser més “amables” al turista religiós, simplement per captar més gent o més donatius. Hi ha d’haver uns certs límits, per no caure ni en la intolerància ni tampoc en l’absurd. En tot, sentit comú, respecte pel sagrat i una certa elegància.