L’estiu ha anat passant, l’estiu de les onades de calor interminables, que tots vam aprofitar per al descans. I tant debò que descansem. Andalusia ofereix platges i muntanyes, i alhora, un patrimoni ric historicocultural. I més ara que han augmentat considerablement les visites turístiques o les visites guiades. Seria gaudir més o menys de la “cultura del descans”, que no consisteix només en “no treballar”, sinó en poblar les nostres ments amb “paisatges nous” que enriqueixin i il·luminin els nostres passos.

La fórmula seria fàcil: veure, descobrir, enriquir-nos amb les dades històriques i assaborir-ne el senti i els missatges. I si podem prendre alguns apunts de frases, de llegendes, de les circumstàncies històriques i socials que envolten el monument, millor.

El papa Francesc ens deia a l’inici de l’estiu de com d’important és “descobrir belleses noves”, i subratllava amb força: “Hi ha una bellesa extraordinària en la comunió de la família al costat de la taula i en el pa, compartint amb generositat, tot i que la taula sigui molt pobre. Hi ha bellesa en l’esposa despentinada i gairebé anciana, que roman tenint cura del seu espòs malalt més enllà.  Tot  i que hagi passat la primavera del festeig hi ha bellesa en la fidelitat de les parelles que s’estimen en la tardor de la vida, en aquests vellets que caminen de la mà. Hi ha bellesa més enllà de l’aparença o de l’estètica de la moda, en cada home i en cada dona que viuen amb amor la seva vocació personal, en el servei desinteressat per la comunitat.”

Assaborir aquests “paisatges”, potser sigui una de les formes més boniques de “descansar”, és a dir, d’aplegar el que importa de debò i necessitem més.