Aquesta és una de les afirmacions centrals de la nostra fe. El Verb es va fer home, va prendre carn per ser un de nosaltres, es va encarnar. Aquesta veritat de la fe ha estat expressada en infinitat de formes al llarg de la història de l’art. Des de la Nativitat de Giotto fins a la Gran Missa en do menor de Mozart, amb l’esplèndid fragment on es canta incarnatus est d’una manera sublim i bonica. El naixement del Fill de Déu segons la carn no és l’únic aspecte de l’encarnació. De fet, aquesta dimensió de la nostra fe travessa tota la nostra vida cristiana. Per això és important tornar a recuperar, en la mesura del possible, la dimensió comunitària i carnal de la nostra fe. Som éssers inserits en l’espai i en el temps; i necessitem que les coses se’ns manifestin en aquestes coordenades per poder ser captades. Des de la matèria dels sagraments, fins als signes litúrgics, passant per la relació entre els germans, tot el nostre ésser cristià reclama encarnar-se en la nostra vida. La dimensió comunitària és inherent a la naturalesa del cristianisme. Nosaltres som avui cristians perquè hi va haver una comunitat que ens va transmetre la fe. Ara bé, la dimensió comunitària ha estat una assignatura pendent ja abans de la pandèmia. Sovint assistim a l’església el diumenge per rebre la comunió i poca cosa més. No coneixem qui s’asseu al nostre costat ni coneixem les vicissituds d’aquells amb qui compartim l’assemblea dominical. La millor manera de recuperar la nostra pertinença presencial al Cos de Crist és recordar allò que el Concili Vaticà II diu pel que fa a Sacrosanctum Concilium 106: “L’Església, seguint una tradició apostòlica, que té el seu origen en el mateix dia de la Resurrecció de Crist, celebra el misteri pasqual cada vuit dies, el dia anomenat amb raó “dia del Senyor” o diumenge. En aquest dia, els fidels s’han de reunir per tal que escoltant la Paraula de Déu i participant en l’Eucaristia, recordin la Passió, la Resurrecció i la Glòria del Senyor Jesús i donin gràcies a Déu, que “els va fer renéixer a la viva esperança per la Resurrecció de Jesucrist d’entre els morts” (1Pe 1,3). Per això, el diumenge és la festa primordial, que s’ha de presentar i inculcar a la pietat dels fidels, de manera que sigui també dia d’alegria i d’alliberament del treball. No se li anteposin altres solemnitats, tret que siguin, veritablement de summa importància, ja que el diumenge és el fonament i el nucli de tot l’any litúrgic.”