Per estrany que sembli, es coneix un evangeli de Judes. El text es conserva en un manuscrit fragmentari, divulgat fa poc més de quinze anys i que hauria estat escrit als segles III o IV, a Egipte. La redacció original del text és segurament anterior. Cap a l’any 180, l’escriptor cristià Ireneu de Lió ja parla d’un evangeli de Judes, i el qualifica de ficció inventada pels caïnites, un grup no cristià, de tendència gnòstica.

La ràpida difusió dels evangelis del Nou Testament va propiciar el contacte del missatge cristià amb moviments religiosos i culturals de tota mena presents en el món grecoromà. Un d’aquests era el gnosticisme, un corrent ampli i variat, fruit de la combinació d’idees d’origen molt divers i que té una visió negativa del món, del cos i de la història. Els diversos grups gnòstics de tendència cristiana van redactar un conjunt d’escrits on Jesús sol aparèixer en diàleg amb algun deixeble predilecte (Tomàs, Felip, Maria Magdalena…) i li transmet suposats secrets sobre Déu i el més enllà.

En l’evangeli de Judes, el deixeble preferit de Jesús és Judes Iscariot, a qui  encomana la missió d’entregar-lo a les autoritats. El Jesús de l’evangeli de Judes no és de cap manera l’home de Natzaret que és alhora el Fill de Déu, el que anuncia a les multituds l’amor incondicional de Déu, l’amic de pobres i marginats, que mor en una creu i ressuscita, sinó un ésser diví disfressat d’home, que revela els seus secrets a persones escollides per alliberar-les d’aquest món maligne. La imatge de Jesús no correspon, certament, a la del Nou Testament.