Retrobar-me amb alguns dels “amics” que vaig conèixer en moments difícils de la seva vida (enmig de la drogoaddicció, en un centre d’acollida, a la presó o al carrer) és sempre per a mi una alegria i una oportunitat d’abraçar-los, una de les coses que més m’agraden.

Però sovint no és així exactament per al meu amic, ja que li és motiu de vergonya, de records amarats de dolor i lligadures, de temps en els quals no vol ni pensar. En aquestes circumstàncies m’he trobat moltes vegades al llarg de la meva vida. Ara, a les meves velleses i quan no puc fer tot el que feia en altres temps, Déu em regala, de tant en tant, retrobar-me amb aquells que he tingut la sort de poder ajudar un mica, d’acompanyar, d’estimar.

I una cosa que he pogut advertir i, fins i tot admirar –no en tots perquè la sensibilitat de cadascun varia-  és el no demanar-me ara el que saben que ja no tinc capacitat de fer o de donar-los. I, amb un encisador sentit de tendresa perquè em consideren com l’àvia que no tenen ja i que en mi troben.

 Però el que més em sorprèn és precisament allò que per a mi és normal des de l’Evangeli que vull viure i comunicar. La naturalitat de perdonar setanta vegades setanta, si fos necessari

El meu amic havia sortit de la presó i li vaig buscar un lloc per poder viure. Fins que no trobés feina, l’ajudava amb allò que podia: una petita quantitat setmanal per a les despeses més necessàries. I, com que no és fàcil  acabar amb els costums arrelats a la persona, un bon dia m’avisa la policia que l’havien enxampat robant en un pis i que el tornaven a la presó.

Quan uns mesos després va sortir, no gosava acostar-se’m. Fins que vaig ser jo la que el vaig cercar i trobar, abraçar i perdonar. Ell estava bocabadat. I és que encara no li havia arribat el coneixement evangèlic de les setanta vegades set, si és necessari.  Perquè l’evangeli que s’entén millor no és aquell que s’explica en les homilies –malgrat que és necessari-, sinó aquell que tenim la oportunitat de fer vida en les nostres conductes en el dia rere dia, malgrat que a vegades es faci una mica feixuc…

Us ho dic de veritat, a mi no em va costar gens ni mica perdonar i abraçar.  Penso que és l’única manera d’“evangelitzar”. És la resposta que li vaig donar fa temps a un bisbe que em va preguntar si estant amb els pobres “els evangelitzava”, i li vaig respondre que no ho sabia però del que estava segura és que amb ells era fàcil i necessari viure l’Evangeli.