El mes de novembre és un temps propici per evocar els difunts. La reverència que mereix el passat, la mort en ella mateixa, avui sembla que es trenca quan remuntem allò que van fer culpant-los del nostre destí.

S’imposa una pràctica de dubtosa validesa científica on s’evoca el passat, per descobrir l’origen dels mals presents. S’hi descobreixen traumes, fets, anècdotes que fan veure que la nostra condició de persona frustrada té origen en aquells fets amagats en la nostra memòria i que cobren llum amb aquestes pràctiques de rememoració conscient o inconscient.

M’ha arribat la notícia que aquestes pràctiques es fan fins i tot en esglésies catòliques que a més solen fer també pràctiques “paranormals” com les famoses misses de guarició, on allò fenomenològic preval sobre allò litúrgic i teològic.

Un dels factors que canvia és la distància epistemològica, històrica i temporal que es marcava com una cosa establerta entre vius i morts, pares i fills, etc. Era el que vulgarment s’anomenava respecte. La distància no únicament era en el temps, ubicant cadascú en el seu segle. El fet de pertànyer a una època, a un món concret, suposava l’autonomia per residir en el seu estadi, món, època, eternitat. La distància marcava un espai diferent al present. Ara aquesta distància es trenca. Es jutja, es pensa, es viu, com si aquells que pertanyien al passat inaccessible estiguessin en el nostre present.

Un altre factor no menys absurd és el fet de jutjar amb els paràmetres culturals del moment present allò que es va fer en el passat. Pares que van entendre que el millor per als seus fills era el fet de privar-los de segons quines influències o infligir certs càstigs per doblegar les naturaleses. Es partia, per exemple, de la inclinació vers el mal, fruit del pecat original. Les teories de la bondat del nen de Rousseau encara no s’havien implantat.

El fet de culpar els ancestres pot ser un simple mecanisme de defensa davant del present fracassat que es viu. Treballar sobre l’acceptació d’un mateix pot ser més productiu que furgar en les ferides del passat, descobertes o no.

Però sobretot allò infal·liblement terapèutic és el perdó que allibera de rancors, guareix ferides, dignifica la persona i ens fa semblants a Déu, que va redimir la humanitat perdonant per mitjà del seu Fill entregat a la creu per a la nostra salvació. Per això el costum pietós de resar un parenostre davant de la tomba dels nostres difunts és el millor tribut que els podem fer i el camí per prosseguir la nostra vida amb un cor reconciliat.