A l’hora de tancar aquest número de Catalunya Cristiana, larelació entre el govern de Madrid i el de la Generalitat continua sent molttensa. La preocupació en la societat catalana i espanyola i en l’Església queen forma part, ha anat en augment.
En aquest context, deu catòlics catalans laics de diversesopcions polítiques: Albert Batlle, Míriam Díez, Josep Maria Carbonell, EugeniGay, David Jou, Margarita Mauri, Josep Miró i Ardèvol, Jordi López Camps,Montserrat Serrallonga i Francesc Torralba, signaven un article conjunt a LaVanguardia de diumenge passat (22/10/2017) que portava per títol «Un pobleesperançat». El subscrivim. És positiu que seglars cristians es manifestin desde la seva condició de batejats, que inclou la denúncia profètica. Molts d’ellsho han fet ja d’altres vegades. L’article està escrit amb evident voluntat depacificació, amb cites de la Doctrina Social de l’Església. Entre d’altresafirmacions, subratllen la necessitat de posar l’accent en allò que ens uneix:«No volem que aquesta qüestió, per transcendental que sigui, posi en riscvalors com l’amistat i la convivència social.» Els signants apel·len alrespecte a la persona com a principi absolut i manifesten la seva voluntatd’esdevenir agents d’esperança: «Esperonar les persones, guarir ferides que enshàgim causat, refer ponts i sobretot, administrar racionalment les emocionstòxiques que flueixen en el cos social.»
Recorden també que a Catalunya sempre hem defensat que«parlant la gent s’entén» però adverteixen que «la primera condició per aldiàleg sincer és voler emprendre’l». Per tant, des d’aquest setmanari creiemque caldria completar així la frase popular: «Parlant la gent s’entén, si ésque hi ha voluntat d’entesa.»
Un adagi atribuït a Goethe subratlla: «Per llegir cal entendre,per escriure cal saber, per comprendre cal creure.» La comprensió exigeix unacte de fe en el nostre interlocutor. Aquest setmanari parteix de les arrelscristianes de Catalunya; actualitzem la frase atribuïda a Torras i Bages,afirmant que Catalunya serà cristiana o no serà Catalunya. Estem convençuts quel’element cristià forma part indestriable de la nostra història. Si en elprojecte de futur immediat —sigui unionista, federalista o independentista— esmenysté o s’oblida aquesta identitat i les exigències que se’n deriven, estemtraint les nostres arrels, a les quals els nostres bisbes han apel·lat endiverses ocasions. Sant Joan Pau II afirmà que «la història de les nacionseuropees caminava juntament amb l’evangelització, per això (…) la seva identitatseria incomprensible sense el cristianisme». El papa Wojtyla en diversesocasions va instar que la nova constitució europea reconegués les arrelscristianes del Vell Continent. Dissortadament, no ho va aconseguir.Analògicament, i passi el que passi, és evident que comença una nova etapa perCatalunya; hauríem de preguntar-nos si, a l’hora de bastir-la, el nostre poblerenunciarà a la dimensió transcendent que l’ha nodrit des de fa més de milanys.
Addenda
«Animem tothom, especialment els laics cristians, a serresponsables i compromesos en la vida pública, per avançar en el camí deldiàleg i de l’entesa, del respecte als drets i les institucions i de lano-confrontació, ajudant que la nostra societat sigui un espai de germanor, dellibertat i de pau» (nota de la Conferència Episcopal Tarraconense del 20 desetembre del 2017).
