Sí i no. En el judaisme, com en moltes religions antigues, existien ritus de purificació amb aigua. D’aquí que totes les ciutats jueves tinguin piscines o banys uncials, els micvé, com els que trobem a Jerusalem, als calls de les ciutats medievals o els que s’han excavat a Qumram. El bany s’havia de fer amb aigua corrent, procedent d’una font o riu, no estancada, i servia per netejar-se de la impuresa (ritual o moral). Els jueus devots es banyaven cada setmana, abans del sàbat, i sempre que tocaven substàncies impures. Els sacerdots i levites havien de fer-ho abans d’oficiar en el Temple. Les dones, després de la menstruació i del part. Els essenis es banyaven diversos cops al dia, segons revelen els manuscrits de Qumram.

En el si del judaisme sorgeixen dos ritus que enllacen amb els antics però tenen elements innovadors: el baptisme de Joan i, més tard, el baptisme cristià.

El baptisme de Joan no era en banys o piscines, sinó en el riu Jordà, per immersió total. Era un gest únic: una sola vegada valia per sempre i significava una conversió de vida. Situant-se a l’altra banda del Jordà, com Josuè abans d’entrar a la Terra Promesa, Joan feia passar la gent del poble per un nou èxode espiritual camí d’una nova vida, preparada per rebre la salvació de Déu.

El baptisme de Joan va ser adaptat pels apòstols com a ritus d’integració a la comunitat de seguidors de Jesús. Tal com Pere exposa en el seu discurs a Fets 2,38, per assolir la salvació calia penedir-se, creure en Jesús i fer-se batejar. Aquest bateig no era sols de  purificació, sinó d’adhesió a Crist, i es batejava en nom seu. El baptisme cristià uneix el sentit purificador amb el compromís i el do de l’Esperit. Igual que Jesús va ser ungit per l’Esperit en el moment del seu baptisme, els batejats són acollits dins l’Església com a fills estimats de Déu.