Molts milions de persones estan famèlics al món. A l’Àfrica, des d’Etiòpia a Sierra Leone, milions de persones estan condemnades a morir. Ens queixem dels que venen a Europa, però no fem res perquè visquin amb dignitat: cal afrontar factors complexos com la necessitat d’educar gent capacitada per portar el país amb els seus sistemes, sense colonialismes: invertir en el capital humà d’aquests països, no tractar-los amb infantilismes ni permetre que, per falta de formació, segueixin amb règims dictatorials que s’han imposat o s’ha ajudat que s’imposin per part d’Occident per interessos merament econòmics.

També caldria procurar l’accés a tecnologies adequades i un digne comerç que no penalitzi, de manera que tinguin un marge per poder invertir. Una camisa al Salvador la paguen a 4 dòlars i la venen per 40 dòlars als Estats Units: pagar algun dòlar més per la camisa donaria lloc a poder progressar ells mateixos. És el colonialisme de pagar poc per generar dependències.

En un món necessitat de solidaritat cal substituir “competir” per “compartir”. Contava Teresa de Calcuta d’una família hindú famèlics, que van rebre arròs i de seguida el van portar als veïns: “Ells també tenen fam.” Havien tingut el valor de compartir. I deia Teresa: “Freqüentment em pregunten quan acabarà la fam al món. Jo responc: quan aprenguem a compartir. Com més tenim, menys donem. Com menys tenim, més podem donar.”

No ens queixem de la fam al món: adoptem una actitud de canviar el consumisme per solidaritat, ja que, com es diu, si la nau fa aigua a proa, a popa no es pot viure tranquil·lament. I això, en petites coses cada dia: no malbaratar, sinó donar als altres. Per això, cada persona, cada família pot alleujar el problema de la fam: cal corregir el model de desenvolupament global. Les emergències ambientals ens parlen també de no deixar solt l’egoisme i adoptar un estil de vida i de consum de respecte amb la creació i amb la justícia i solidaritat.