La família de Crist és una icona per a tots nosaltres, en la fe i el creixement de la santedat. Vegem per què.
Si haguéssim d’escollir algunes de les expressions que el Senyor va pronunciar en aquesta vida, seguint uns criteris rigorosos de reconstrucció històrica, la frase estel·lar de l’evangeli d’avui n’és una. Literalment, diu: “No hi ha cap profeta sense honor sinó a la seva pàtria, [entre la pròpia família i a casa seva]” (Mc 6,4). Els altres evangelistes fan servir una versió breu, menys dramàtica, per dir-ho d’alguna manera, només es concentra en el menyspreu dels compatriotes. Sant Mateu no eludeix la dificultat que la pròpia família natural del Senyor va experimentar envers la identitat i missió úniques de Jesucrist.
Així doncs, la família de Jesús —llevat de Maria, la mare de Crist, concebuda sense pecat original— va experimentar una dificultat doble, per tal de créixer en la santedat que després van aconseguir. La primera va ser l’acte de fe que tot fidel ha de realitzar envers la manifestació de Déu en la persona del Fill encarnat. La segona, superar la pròpia visió del Senyor que van tenir segons la carn. Jesucrist no era possessió d’ells, era el Do mateix del Pare celestial que va encarnar-se en el si de la benaurada Verge Maria, i va ser el regal de salvació per a la humanitat des d’aleshores. Com nosaltres en el nostre itinerari de vida en el Senyor, que hem de conèixer a Jesús, no segons la nostra carn, sinó segons els criteris del misteri salvador de Déu.
Ara bé, historiadors antics ens els recorden de manera digna i gloriosa: un dels parents del Senyor va ser sant Jaume de Jerusalem, que va ser el primer “bisbe” de la Ciutat Santa. Sant Judes, un altre parent del Senyor que va ser també un insigne membre de la família santa. Simeó de Jerusalem, màrtir per la fe en el seu cosí, Jesucrist, segon “bisbe” de Jerusalem.
Singularíssima és la seva Mare, santíssima en la fe, la santedat i la puresa, única en la seva col·laboració intrínseca en la vida i la missió de Crist, Salvador. Puríssima des de la seva concepció, des de tota l’eternitat, pensada pel Pare etern com a sòcia indissociable de Crist en l’obra de la redempció.
En definitiva, com ells han rebut el premi de la glòria, després del creixement en la fe, d’ombra en ombra, de llum en llum, també nosaltres hi caminem amb la gràcia de Déu totpoderós, essent conscients que formem part de la família més real i autèntica del Senyor: quan escoltem la paraula de Déu i la conservem en el nostre cor i el nostre actuar.
