L’hiperindividualisme portat a l’extrem és un pecat estructural; un enemic de l’Evangeli. Mai no és fàcil trobar l’equilibri entre l’interior i l’exterior, entre la vida espiritual i la vida en el món. Però algunes noves formes d’espiritualitat neixen de la perversió del sentit modern d’individualisme.
En algunes formes d’espiritualitat de mercat es desprèn aquella noció subjectiva (i perversament positiva) que ens diu que la felicitat és únicament interior i privada… Que som responsables únicament de la nostra felicitat; de l’exigència de ser feliços a través de la nostra actitud davant d’una realitat suposadament neutra. El mal ja no es combat, s’intenta pal·liar individualment com un aprenentatge de la vida, com una oportunitat de créixer interiorment i fer-se millor. I, si bé és cert que les crisis i el dolor ens fan créixer, també ho és que aquesta perspectiva deixa enrere l’altre; matant la política al seu pas perquè ja no som responsables de la felicitat dels altres.
El “treball interior individual” s’ha tornat, sovint, una forma de narcisisme alimentada per teràpies i llibres d’autoajuda (“autoajuda”: hi ha cap paraula més individualista?) que parlen de treballar-se, cultivar-se, sense tenir en compte la necessitat de l’altre ni l’acceptació —humil— que els altres ens poden ajudar. Pensar que la felicitat de l’altre i el seu benestar és cosa de cadascú és una perspectiva oposada al cristianisme. L’Evangeli passa pels altres, travessa l’alteritat amb l’estela amorosa de Crist.