La litúrgia d’aquest cinquè diumenge de durant l’any, una mica casualment, ens posa al davant dues tensions: la tensió entre la nostra natural aspiració a la felicitat i la nostra realitat sovint dolorosa, i la tensió entre l’anunci joiós de la Bona Notícia de Jesús i l’evidència que no n’hi ha prou a “dir” les coses: cal dir-les des de la proximitat i el servei.
I és que a l’Ofici de Lectura la salmòdia comença amb el bellíssim salm número 1, la primera paraula del qual, “Feliç”, configura la vida del just com “un arbre que arrela vora l’aigua, que dona fruit quan n’és el temps i mai no es marceix el seu fullatge”. No és casualitat, diuen els biblistes, que aquesta felicitat portadora de sentit iniciï el llibre dels salms. Però és cert que contrasta enormement amb el sentiment de Job, que llegim a la primera lectura d’aquest diumenge. De fet, una lectura simplista (o potser interessada) de la Bíblia pot dur algú a pensar que si tu ets fidel a Déu, la teva vida s’omplirà de felicitat. L’altra cara d’aquesta interpretació és que si et va malament, deu ser perquè alguna cosa deus haver fet que no ha complagut Déu. I d’aquí hi ha qui dedueix que els afortunats ho són perquè són millors que els altres, per tant no té sentit lluitar contra la injustícia.
Job, en canvi, bo i mantenint-se fidel, ho perd tot fins que només queda aquesta confiança, que també li permet queixar-se i interpel·lar Déu, amb una gran llibertat, per més que se senti “sotmès a servitud”. L’Amor de Déu és gratuït, però no una assegurança contra l’infortuni. La dificultat i el dolor són, doncs, un crit on també Déu és present. I aquesta convicció és la que, en definitiva, ens fa sentir arrelats vora l’aigua.
D’altra banda, les angoixes evangelitzadores de Pau, al passatge de la carta als Corintis, crec que són ben actuals. Transmetre la fe és l’encàrrec que l’apòstol ha rebut, com nosaltres, de Déu. És, com dirà Jesús a l’evangeli de Marc, “la nostra missió”. Pau, a qui no cauen els anells, es fa “tot amb tots”, conscient de la diversitat de persones i de llenguatges. Això sí que ho vivim avui plenament: com arribar als joves? Com transmetre l’Evangeli enmig d’una societat tan escaldada amb el cristianisme i amb les religions en general? Com podem comunicar el tresor que hem rebut de forma intel·ligible a la gent que ens envolta?
A l’evangeli de Marc, Jesús esbossa respostes: escolta, no defuig enfrontar-se als dimonis, cura, serveix i es deixa servir, i encara més, surt al carrer, a buscar la gent. Tot ben arrelat, també, vora l’aigua de la pregària.
L’Evangeli, doncs, no es dissocia de la vida ni de les dificultats del món en què vivim. Ben al contrari, reconèixer-les, tocar-les, curar-les és el primer pas per deixar passar la Llum que ve de Déu.
