Aquesta expressió s’està introduint fortament en el llenguatge dels més joves que es pensen que fer servir un anglicanisme es sinònim de modernitat. L’expressió equival a trencar amb la rutina per buscar una millor qualitat de vida.
Segons una antiga tradició, els cristians fomentaren el costum de fer el seu particular break per pregar en determinats moments de la jornada, fins i tot en mig del treball, a imitació de l’Església apostòlica (cf. OGLH 74). Per aquesta finalitat hem conservat l’oració de tèrcia, sexta i nona, principalment perquè aquestes hores enllaçaven amb el record de la passió del Senyor (cf. OGLH 75). Els evangelistes relacionen específicament l’hora de sexta amb l’inici del relat de la mort de Jesucrist en creu. Ens diuen que entre el migdia (sexta) i les tres de la tarda (nona) es va estendre una foscor per tota la terra (cf. Mt 27,45; Mc 15,33; Lc 23,44).
Durant l’hora de nona, Jesús va cridar amb tota la força: “Eloí, Eloí ¿lemà sabactani?” (cf. Mc 15,34; Mt 27,46). També sabem que durant la pregària del primer moment de la tarda el centurió Corneli va tenir una visió i va veure clarament un àngel de Déu que entrava a casa seva per dir-li que Déu havia escoltat la seva pregària i l’encoratjava a que fes buscar Simó Pere (cf. Fets 10,3).
Posem ara l’atenció en l’estructura d’aquesta pregària perquè és molt senzilla. Aturar la nostra jornada per pregar aquesta Hora ens aportarà una millor santificació del dia (cf. OGLH 29). Es comença pel vers: “Sigueu amb nosaltres”, afegint a continuació el “Glòria al Pare”. Després es diu l’himne apropiat a l’hora per establir l’orientació específica de cada moment del dia o del temps litúrgic.
A continuació, es recita la salmòdia. Es proposen dues: l’ordinària és la que trobem per tots aquells que només volen recitar una de les tres Hores menors. La salmòdia complementaria ens serà d’utilitat si ens animen a fer alguna de les altres Hores. Aquesta consta de tres ternes de salms, escollits d’entre els anomenats “salms graduals” o salms d’ascens (Sl 113-130) (cf. OGLH 83) perquè eren destinats a recitar-se durant la pujada dels peregrins al Temple de Jerusalem.
Després trobem una lectura breu i es diu el vers que es un ressò de la lectura precedent amb el qual la Paraula penetra més profundament a l’ànima (cf. OGLH 172). La lectura acostuma a ser una breu sentencia bíblica. És una admonició, una indicació, o una idea escollida seguint un mateix tema: la llei de Déu, la caritat, l’Esperit Sant, la vida cristiana, etc.
Un cop acabat el nostre break destinat a l’oració, ens reincorporem a la quotidianitat de la nostra vida sabent que durant una estona l’hem santificat i ens hem apropat a Déu per lloar-lo. Continuem la jornada.
