Sabem el que costa avui presentar-se com a creient davant els altres, sobretot en determinats ambients. Ho saben els més joves i ens ho comenten aquells qui davant dels seus amics manifesten la seva fe i acudeixen normalment a la comunitat per celebrar-la, sobretot en l’Eucaristia. Reben indiferència, silencis, insinuacions de fer el ridícul, quan no la marginació i el rebuig. Tampoc no és sempre fàcil ni còmode entre adults. El que se’ns demana és la fermesa de la fe i no avergonyir-nos de dir qui som, què creiem i en qui creiem.

Els primers cristians ja ho vivien així: “L’Esperit que Déu ens ha donat no és de covardia, sinó de fermesa, d’amor i de seny; per tant, no t’avergonyeixis de donar testimoni de nostre Senyor…” (2Tm 1,7-8). La invitació és a donar testimoni tot i comptant que “si ara rebeu insults perquè porteu el nom de Crist, feliços vosaltres! L’Esperit de la glòria, que és l’Esperit de Déu, reposa damunt vostre. Que ningú de vosaltres no hagi de sofrir pel fet de ser cristià, que no se n’avergonyeixi, sinó que glorifiqui Déu per portar aquest nom” (1Pe 4,14-16).

Vivim temps difícils, certament, però això més aviat ha de ser un estímul i una provocació. Jesús, en la darrera benaurança, ens hi anima i diu: “Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies! Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel…” (Mt 5,11-12). No és inusual viure aquesta experiència si deixem que el Senyor actuï i també parli. Ens invita a assumir-ho amb humilitat i dir: “Som tan sols uns servents: hem fet només el que havíem de fer” (Lc 17,10).