Fernando Cordero, periodista i religiós dels Sagrats Cors, va viure a Barcelona un període breu però molt intens de la seva vida. Fill predilecte d’Algodonales, a Cadis, va ser del 2014 al 2018 responsable de Pastoral del Col·legi Pare Damià de Barcelona i es va incardinar plenament a la societat catalana, on hi té un gran nombre d’amics i seguidors. Tant és així que d’aquest període entre nosaltres n’ha fet la seva nova novel·la: El tren azul (Editorial San Pablo), que presenta el 23 de maig, a les 17.30, al Col·legi Pare Damià de Barcelona.

Què va suposar per a tu aquesta experiència entre nosaltres?

M’encantaria que es repetís de nou. Em vaig trobar amb una societat de ment oberta i arrels, cosmopolita i acollidora, creativa i professional. Capaç d’obertura a la sorpresa i a la transcendència.

Catalunya és una societat molt secularitzada. I, malgrat això, quins brots verds hi vas trobar? 

La cultura catalana pot ser un punt important d’encontre, amb Déu i amb els altres. L’art, la música, el teatre, l’obertura de mires, l’acollida, la defensa dels drets humans dels col·lectius més vulnerables són possibilitats per endinsar-se en l’aventura de la fe, que és encontre amb Algú i amb altres. Sens dubte, és una societat amb una gran frescor, que no viu “apergaminada”, amb els riscos i les possibilitats de tot dinamisme, cridada a la universalitat.

“La catalana és una societat amb una gran frescor, que no viu apergaminada”

El teu nou llibre, El tren azul, presenta molts paral·lelismes amb aquella etapa. El Col·legi Pare Damià s’ha convertit en la ficció en el Col·legi Sant Caprasi. Quines experiències de col·legialitat, de sinodalitat, de treball en equip vas viure al Pare Damià i has volgut extrapolar a Sant Caprasi?

Treballar en equip no és repartir tasques. Un col·legi, un centre educatiu té entitat si hi ha equip, si hi ha comunitat, si, com els mosqueters, cadascun és per als altres. És com un castell. Si l’equip funciona et permet oferir el millor de tu mateix i deixar-te sorprendre per les aportacions dels altres, ja siguin companys professors, alumnes o famílies. Això és la sinodalitat, caminar plegats o, encara millor, fer camí plegats, amb les seves dificultats i les seves possibilitats.

L’experiència de la pastoral en una escola, del treball del dia a dia amb la comunitat educativa, com t’han ajudat també en la teva tasca actual de membre de la Comissió de Comunicació de la Secretaria General del Sínode?

A l’escola es treballa amb molta naturalitat, de manera interdisciplinària i més enllà de l’àmbit merament educatiu. És un lloc privilegiat per desenvolupar les relacions humanes. Ara al Sínode convivim amb persones dels països i dels continents més diversos. Treballo amb periodistes d’arreu del món. En la base, la cura de les relacions personals és fonamental per desenvolupar bé la comunicació o qualsevol tasca.

“L’escola és un lloc privilegiat per desenvolupar les relacions humanes”

Quina és la importància de tenir cura de la pastoral a les escoles cristianes?

És vital. La pastoral, l’entusiasme per anunciar la Bona Nova de Jesucrist és en l’ADN de l’escola cristiana. És la nostra gran aportació a la societat. Si ho descafeïnem o no ho vivim al màxim, no estem sent fidels a la nostra vocació més genuïna.

Hi ha un aspecte que has mantingut inalterable en la novel·la: Antoni Gaudí i la seva obra més emblemàtica, la Sagrada Família. Quin és el seu gran potencial com a catequesi en pedra i com a mitjà d’evangelització?

Gaudí evangelitza perquè ens obre a un horitzó de sentit que va més enllà d’allò immediat per traslladar-nos al nivell de l’estètica que ratlla amb l’experiència netament religiosa. La seva obra ens eleva gairebé sense pretendre-ho. La seva simbologia és tan forta i perennement actual que qualsevol persona que faci una mica de silenci i deixi que els sentits flueixin, acabarà segur amb una transformació interior. Gaudí ens “toca”, perquè la seva obra està habitada per quelcom que és més que la inspiració. L’Esperit va fer estada en ell i en el seu art.

“Gaudí ens ‘toca’, perquè la seva obra està habitada per quelcom que és més que la inspiració”

El títol és El tren azul, però el color del tren i de les lletres és groc. Per què has volgut jugar amb aquesta ambivalència i ambigüitat?

El tren groc serpenteja per la Cerdanya. En aquesta enginyeria faraònica està inspirat el tren blau. No vaig voler canviar el nom del llibre o la imatge de portada per respecte a l’anomenat tren canari. A més, el canvi al qual ens emplaça la novel·la no és de color extern, sinó una transformació de la mirada i un eixamplament de l’horitzó vital.