El text d’avui se situa en l’anomenat “discurs de la missió”, el de les instruccions que Jesús dona als Dotze tot enviant-los a predicar que “el Regne del cel és a prop”, a guarir malalts, ressuscitar morts, purificar leprosos, treure dimonis. I tot això, fent-ho de franc. Jesús ja els havia advertit sobre la duresa de la missió que els encomanava: eren enviats “com ovelles enmig de llops”. Així havia estat amb ell mateix, rebutjat i executat pels poders religiosos i polítics del seu temps.
En el moment de consignar per escrit el seu evangeli, la comunitat de Mateu, formada per cristians d’origen jueu i pagà, feia front a l’esfondrament que comportà la destrucció del Temple de Jerusalem (any 70) i també a les múltiples disputes amb dirigents jueus que rebutjaven Jesús, el Messies d’Israel. El mandat que havien rebut els apòstols continuava ben viu, i el seu advertiment esdevenia ja una realitat dramàtica: “Per causa meva us portaran als tribunals i us assotaran a les sinagogues, i us conduiran davant els governadors i els reis perquè doneu testimoni davant d’ells i davant els pagans.”
Tanmateix, en el record d’aquells cristians novells hi havia altres paraules del Senyor que els empenyien a tenir confiança: “No tingueu por de tots ells.” No han de tenir por de proclamar l’evangeli, ja que el seu contingut no és per romandre amagat, sinó per ser proclamat a plena llum. “No tingueu por dels qui maten el cos, però no poden matar l’ànima.” El deixeble ha d’estar disposat, fins i tot, al martiri a causa de la missió que té encomanada; ha de mantenir-s’hi fidel.
El relat assenyala, amb finalitat pedagògica, dues raons importants per ser-ho. La primera implica temor, por: el risc d’una condemna eterna. La segona, la més determinant: el valor incommensurable que té el deixeble per al Pare, que el coneix fins a l’extrem de tenir-li “comptats els cabells”, de manera que no li passarà res que Ell no permeti, semblantment a com fa amb els ocells destinats a la venda, de molt menys valor, que no cauen a terra sense el seu consentiment.
Tot i que en moltes ocasions la nostra fe és causa de controvèrsia per a aquells que la neguen, donem gràcies per poder-la viure de manera pacífica, sense temor. Tanmateix, no està de més, de tant en tant, revisar el nivell del nostre coratge per donar raó de la fe que professem. D’ocasions, no ens en falten. Alhora, tinguem ben presents aquells que encara avui, en qualsevol poble de la terra, són perseguits fins al martiri a causa de la fe. I també aquells que ho són per la defensa d’una causa noble. El seu testimoni arrelat en el de Crist ens esperona.
