Setmana Santa i Pasqua han estat escenari d’una desgràcia inesperada a París i d’un atemptat contra comunitats cristianes —persones i esglésies— a Sri Lanka. Encara que per motius diferents, dues situacions males de digerir per la seva magnitud humana, perquè atacant els edificis també s’ataca les persones i els seus símbols més sagrats. Feien esborronar la pell les imatges d’una catedral encesa i una torre que es desplomava tota sencera, la creu dempeus il·luminada per la claror del foc, la imatge de la Verge emparada pels bombers. Eren les primeres imatges que ens arribaven d’una desgràcia sense precedents en un edifici de segles d’història i que el poble —tot el poble— estima com a seu.
«París i Sri Lanka, dues desgràcies que, unides de diferent manera a la Creu de Jesús, volem que trobin en nosaltres la resposta de la fe en Crist Ressuscitat, l’esperança en un canvi d’actituds i procediments i l’amor solidari que ens identifiqui amb el seu sofriment per transformar-lo en signes de vida.»
Però, més que això, encara, el dia de Pasqua, podíem observar les imatges gravades d’un terrorista carregat amb una motxilla d’explosius, i caminant paral·lelament a la gent que anava entrant a l’església a Negombo (Sri Lanka) per celebrar amb goig l’Eucaristia pasqual. El resultat, més de tres-cents cinquanta morts i entre ells quasi cinquanta infants. És trist haver de pensar que «un home és una bomba» capaç de burlar-se de qualsevol sistema de seguretat i atemptar indiscriminadament contra la població innocent.
Què hi ha dins aquest cor i aquesta ment que el fa arribar a tal atrocitat? Quin concepte d’humanitat i salvació hi viu quan la immolació amb explosius el porta a un suïcidi premeditat? Avui, en molts indrets del món els cristians i membres d’altres religions són perseguits, violats els seus drets i sotmesos a una tensió que no deixa viure amb serenor i en pau. Una vegada més, hem de fer elogi de la valentia d’aquests cristians i cristianes que es mantenen fidels i perseverants en la fe.
Com a creients, volem que la pregària i la solidaritat per a tots ells i la situació que viuen sigui una resposta de consol. Posat en contacte amb l’arquebisbe de París, Mons. Michel Aupetit, el mateix matí després de l’incendi, m’enviava el seu agraïment i ens emplaçava a mantenir viva la flama de la fraternitat i l’esperança. Dues desgràcies que, unides de diferent manera a la Creu de Jesús, volem que trobin en nosaltres la resposta de la fe en Crist Ressuscitat, l’esperança en un canvi d’actituds i procediments i l’amor solidari que ens identifiqui amb el seu sofriment per transformar-lo en signes de vida.
Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca
