Flavi Josep, un historiador jueu del segle I, és la font més important per conèixer el judaisme del temps del Nou Testament. Va néixer a Jerusalem cap al 37 dC en una família sacerdotal i va morir el 94 dC, probablement a Roma. Després d’explorar els diversos grups jueus, es va unir als fariseus. El 64 dC va anar a Roma, on es va relacionar amb figures influents. Tot i aconsellar als jueus que no es revoltessin contra els romans, va participar en la primera guerra jueva (66 dC) com a comandant a Galilea. Derrotat, es va rendir als romans i va predir que Vespasià, cap dels exèrcits romans, seria emperador, fet que li va valer el seu alliberament. Es va establir a Roma i va adoptar el nom de Flavi Josep en honor de la família imperial.

Les seves obres principals inclouen La guerra jueva, on descriu la inutilitat de la revolta contra Roma; Antiguitats jueves, una història dels jueus des de la creació del món fins a la guerra jueva; i l’autobiografia Vida de Josep. En els seus escrits, esmenta Pilat, Joan Baptista i Jesús. L’anomenat “Testimoni flavià” (Antiguitats 18.3.3 § 63-64) és un passatge controvertit que descriu Jesús com un home savi i Messies, però s’ha debatut si és en part una interpolació cristiana. Un altre fragment (Antiguitats 20,9,1), considerat fidedigne, esmenta Jaume, germà de Jesús. Aquestes referències a Jesús, juntament amb les dels historiadors romans Tàcit i Suetoni, són les més antigues que es troben en textos no cristians.