El P. Antonio Spadaro, jesuïta i director de la prestigiosa revista La Civiltà Cattolica, i el laic Marcelo Figueroa, evangèlic, director de l’edició argentina de L’Osservatore Cattolico, han publicat un article molt ben documentat que ha causat un gran impacte en sectors eclesials i que no ens pot passar desapercebut: Fonamentalisme evangèlic i integrisme catòlic.
El terme fonamentalisme evangèlic té els seus orígens entre els anys 1910 i 1915, quan Lyman Stewart, un milionari del sud de Califòrnia, responent a l’”amenaça” de les idees modernistes, va publicar una obra titulada Els fonaments (The Fundamentals). Les exegesis bíbliques d’aquests fonamentalistes s’han desviat “cap a lectures cada vegada més descontextualitzades dels textos de l’Antic Testament sobre la conquesta i la defensa de la ‘terra promesa’, més que guiar-se per la mirada incisiva i plena d’amor del Jesús dels Evangelis”. En aquesta visió maniquea, fins i tot les armes poden assumir una justificació de caire teològic i avui no falten pastors que busquen per això un fonament bíblic, utilitzant fragments de la Sagrada Escriptura com a excuses fora de context. Amb una lectura literal del Gènesi entenen el paper de l’home dominant la creació i s’evadeixen dels desastres ecològics i dels problemes generats pel canvi climàtic. Amb una visió apocalíptica, davant de l’apressant urgència del final de la batalla contra l’enemic no té sentit qualsevol “procés” (de pau, de diàleg, etc.). “I la comunitat dels creients de la fe es converteix en la comunitat dels combatents, de la batalla.”
Un altre fenomen rellevant d’aquest fonamentalisme és el pas del pietisme purità original, basat en L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme de Max Weber, a la “teologia de la prosperitat”, propugnada principalment per pastors milionaris i mediàtics i per organitzacions missioneres amb una forta influència religiosa, social i política.
Una aportació interessant de l’article és que avui s’està desenvolupant una forma sorprenent d’ecumenisme entre fonamentalistes evangèlics i catòlics integristes, units per la mateixa voluntat d’una influència religiosa directa en la dimensió política. Això fa que “alguns que es professen catòlics s’expressin de vegades en formes fins fa poc temps desconegudes en la seva tradició i molt més properes als tons evangèlics”. Aquest esllavissament explicaria també el fenomen del desenvolupament del pentecostalisme que els nostres redactors Eduard Brufau i Joan Piñol desenvolupen en el “Primer Pla” d’aquest número de Catalunya Cristiana.
Spadaro i Figueroa subratllen l’enorme diferència que hi ha entre aquests conceptes i l’ecumenisme impulsat pel papa Francesc, amb variats referents cristians i d’altres confessions religioses que es mouen en la línia de la inclusió, de la pau, de la trobada i dels ponts. Francesc omet de manera valenta qualsevol legitimació teològico-política als terroristes, evitant tota reducció de l’islam al terrorisme islamista. I tampoc no legitima aquells que postulen i que volen una “guerra santa” o que construeixen barreres de filferro de pues. “L’únic filferro de pues per al cristià és el de la corona d’espines que Crist té al cap”, conclouen.
