L’est de la República Democràtica del Congo i la República del Sudan del Sud acull poblacions que probablement pateixen els conflictes més violents i persistents en el temps del continent africà i, per tant, del món. De fet, solen aparèixer a la llista de l’Institut Internacional d’Estudis Estratègics entre els conflictes més letals.

El Congo compta amb 5,6 milions de desplaçats interns, el nombre més gran d’Àfrica, segons xifres de l’ONU. La guerra entre el Sudan i el Sudan del Sud (1955-2005) va causar 2,5 milions de víctimes i el nou episodi, la guerra civil del Sudan del Sud, començat el desembre del 2013, ja ha originat 2,5 milions de refugiats, 1,5 milió de desplaçats interns i al voltant de 500.000 víctimes mortals, quan la població total del país és de 12 milions d’habitants.

Aquestes xifres potser ens poden ajudar a imaginar les implicacions d’aquests conflictes en la vida quotidiana de milions de persones en termes de persecucions, assassinats, incendis de cases i poblats, establiment de controls de carretera per interceptar persones percebudes com a enemigues, violència sexual, mutilacions, manca d’infraestructures, accés a aigua potable i sanejament, por, manca d’esperança…

I tot això passa després d’un vel espès teixit d’indiferència, distància, interessos econòmics, tribalisme i corrupció.

La visita del papa Francesc a la República Democràtica del Congo (31 de gener – 3 de febrer) i a la República del Sudan del Sud (3-5 de febrer) trenca aquest vel i concentra el focus de l’atenció internacional sobre aquestes dues regions i els conflictes armats respectius

El programa papal té previstes trobades amb les autoritats civils, inclosos tots dos presidents, i diplomàtiques, en les quals segurament s’intentarà animar les iniciatives en curs per a la resolució dels dos conflictes. Tots dos són molt complexos perquè no enfronten simplement dues parts entre les quals es pot intentar intercedir, sinó que són conseqüència d’una xarxa àmplia d’interessos i actors molt complexa i complicada.

Com el Bon Pastor que surt a cercar l’ovella ferida, el Papa té previst trobar les víctimes de tots dos conflictes que tindran la possibilitat d’expressar-se i compartir amb el Sant Pare el que aquestes guerres han significat per a les seves vides personals.

El Papa també trobarà representants de les diferents organitzacions internacionals que s’esforcen per pal·liar les conseqüències d’aquests conflictes.

Però el viatge no només té una dimensió social i reconciliadora, també té un impacte eclesial profund. Els bisbes de tots dos països acostumen a visitar el Papa a Roma cada cinc anys (visita ad limina). Aquest cop és el Papa qui es desplaça fins als seus països respectius i no només per trobar-hi els seus bisbes, sinó per escoltar i celebrar amb els seus creients que Crist ha vençut la mort i que, per tant, malgrat la duresa dels contextos que el Papa podrà tocar, hi ha una esperança.

I aquesta esperança es transmet juntament amb l’arquebisbe de Canterbury i amb el moderador de l’Assemblea General de l’Església d’Escòcia, que acompanyen el Papa en la segona part del viatge, descrita com una “Peregrinació Ecumènica de Pau” animada pel lema: “Prego perquè tots siguin u” (Jn 17).

Però potser passarà que el Papa no només transmetrà esperança, sinó que la rebrà en abundància. El Papa podrà palpar de prop la vitalitat de les esglésies africanes. El Congo és el país africà amb el nombre més gran de catòlics, ni més ni menys que 41 milions, i també, en proporció amb el creixement de l’Església, el que té més seminaristes i seminaris.