Llicenciat en Sagrada Teologia i en Ciències Exactes, Mn. Francesc Nicolau Pous (Molins de Rei, 1930) és un dels divulgadors científics catalans més reconeguts avui dia. Escriu setmanalment a Catalunya Cristiana des de l’11 de juny del 1983. Això vol dir més de 2.650 articles científics, la meitat dels quals van servir de base per a 23 llibres que mossèn Nicolau ha publicat, d’un total de 26. És el col·laborador més veterà del nostre setmanari.

Mn. Nicolau, quan va sentir la crida al sacerdoci?

No ho sé ben bé. Jo diria que és una vocació gairebé congènita… Havia fet la Primera Comunió i li vaig dir a mossèn Paradeda, rector de l’església de Sant Miquel, a Molins de Rei, el meu poble, que m’agradaria ser escolanet. “Per què vols ser escolanet?”, em va preguntar. “Perquè després m’agradaria ser mossèn”, li vaig contestar. “No tots els escolanets han arribat a ser mossens, ni tots els mossens han hagut de ser escolanets”, em va dir. “Bé, però deixeu-me ser escolanet”, li vaig insistir. I així va ser. Jo tenia llavors nou anys.

Va néixer en el si d’una família molt cristiana.

Sobretot la mare, que era una santeta. Es deia Eulàlia. El meu pare, l’Isidre, era pintor de parets. En aquell moment érem tres germans (havíem estat sis). I esclata la guerra civil. Recordo encara ara, als meus noranta-tres anys, com les flames destruïen l’església de Sant Miquel el 1936. Quina pena que em va fer! La mare m’aconsellava que si parlava amb algú, no hi parlés de Déu, perquè molts dels que anaven a missa, els citaven i els mataven. També cremaven els objectes religiosos que trobaven a les cases. La mare va amagar els que hi teníem, però a casa no van venir. Va començar un període de penúria econòmica per a tots nosaltres. Al pare ja no el contractaven per fer de pintor; va haver de fer de pagès. La mare feia feines per les cases. Vam patir molta fam.

Molt important va ser la seva etapa de formació.

Efectivament. Per entrar al Seminari Menor de Barcelona —situat a l’edifici de la Conreria (Tiana), pertanyent al monestir de la Cartoixa de Santa Maria de Montalegre—, s’havia de pagar. Em van dir que m’hi matriculés, però que estudiés a casa. Tenia onze anys. Mossèn Paradeda em prenia la lliçó i al juny hi anava a examinar-me. Vaig aprovar totes les assignatures, però amb notes no gaire brillants. Als dotze anys vaig fer el mateix. Sortosament, el meu rector va trobar un benefactor que em pagaria els estudis. I, als tretze anys, vaig poder entrar finalment a la Conreria com a estudiant. Hi vaig estar dos anys. A l’assignatura de matemàtiques sempre obtenia, de nota, excel·lents amb matrícula d’honor.

“Aquesta sensibilitat per les matemàtiques la hi dec a la meva mare, perquè era molt intel·ligent”

Un bon presagi…

He de dir que aquesta sensibilitat per les matemàtiques la hi dec, en certa manera, a la meva mare, perquè era molt intel·ligent. Anava a comprar i abans que la venedora li desvelés la quantitat exacta a pagar, ella ja n’havia fet el càlcul mental i li deia: “Puja dotze amb cinquanta, oi?”

Després va estudiar al Seminari Conciliar de Barcelona.

Sí. Un cop acabat el primer curs de Teologia, em va cridar el rector del Seminari i em va comunicar que m’enviaven a estudiar a Roma, amb totes les despeses pagades. Tenia 20 anys. Hi vaig estar quatre anys. Vaig ser ordenat de prevere el 19 de març del 1954. Vaig començar a exercir com a capellà a la perifèria de Roma; cada diumenge feia missa i confessava.

I retorna a Catalunya.

Venia de Roma amb la llicenciatura en Sagrada Teologia. Em vaig presentar davant del bisbe, Gregorio Modrego, i li vaig exposar si me’n tornava cap a Roma per fer la tesi doctoral. Em va dir que amb la llicenciatura ja en tenia prou i que em matriculés a la Universitat pública, a la facultat de Ciències, per estudiar Matemàtiques. Una carrera de cinc anys. Mentrestant, em van nomenar vicari de Parets del Vallès. Va coincidir, en aquelles mateixes dates, que el rector de Sant Feliu de Llobregat havia mort i em van demanar que hi anés immediatament perquè hi havia molta feina pastoral. El setembre del 1955 residia ja a Sant Feliu i als matins anava a la Universitat a estudiar Matemàtiques. El primer any, vaig aprovar totes les assignatures amb grans dificultats, perquè no trobava hores per estudiar.

“Penso que la ciència també porta a Déu; no n’he dubtat mai”

Molt difícil de compaginar-ho…

Certament. Durant el segon any de carrera, continuava vivint a Sant Feliu. Acabo el curs i em suspenen una assignatura, geometria descriptiva. I he de presentar-me al setembre sense haver estudiat gaire; sortosament vaig aprovar amb un notable. Fer de capellà i estudiar la carrera de Matemàtiques era molt complicat. Acabat el segon curs, el doctor Isidre Gomà, director d’estudis del Seminari Conciliar de Barcelona durant molts anys, va parlar amb el bisbe Modrego sobre la meva trajectòria. Tenia llavors 26 anys. Van decidir que, des del tercer any de carrera, visqués a Barcelona a casa del doctor Gomà, que la meva etapa a Sant Feliu havia acabat (tot i que hi vaig continuar anant els caps de setmana; un vincle que es va prolongar en el temps, fins fa dotze anys) i que havia de substituir el professor Oliveras, que impartia l’assignatura de matemàtiques al Seminari. També em van nomenar director del departament de Ciències de la Conreria i hi ensenyava matemàtiques. Vaig acabar la llicenciatura amb la nota màxima.

Hi ha persones que pensen que la ciència i la religió són dues realitats antagòniques, incompatibles. Cal incentivar avui dia el diàleg entre ciència i religió?

I tant! Així la gent s’adonarà que som molts els científics que creiem en Déu. Potser més de la meitat dels científics som creients. El mateix Albert Einstein era creient, però no era catòlic, perquè no el van educar en el catolicisme. Penso que la ciència també porta a Déu; no n’he dubtat mai. En totes les coses creades s’hi observa una intel·ligència superior. Per exemple, en el funcionament d’un àtom; hi ha una intel·ligència superior que l’ha creat.

“Procuro fer articles ben variats (astronomia, biologia, medi ambient…) a l’abast de tothom”

Fa quaranta-un anys que col·labora a Catalunya Cristiana.

Sí, mossèn Joan Evangelista Jarque, director llavors de Catalunya Cristiana i cofundador, juntament amb mossèn Francesc Malgosa, del setmanari, em va proposar de col·laborar-hi. I vaig acceptar de seguida. M’agrada tot el que és voluntat de Déu. Els temes que hi tracto els busco en diaris o revistes, i en faig una síntesi. Procuro fer articles ben variats (sobre astronomia, biologia, medi ambient…) i que siguin comprensibles, a l’abast de tothom. El que en el diari o la revista apareix una mica feixuc, jo intento fer-ho lleuger per als lectors. Aquesta és la meva comesa en el setmanari.

El proper 24 d’agost, si Déu vol, farà 94 anys. Quin balanç faria de la seva vida, tan llarga i fructífera?

Sempre he procurat fer la voluntat de Déu. Aquesta ha estat la meva divisa. Cada dia m’adreço a ell i li dic: “Senyor, el que vós vulgueu.” Cal aprofitar bé la vida, que a mi m’ha passat com una exhalació. Per als cristians, la vida només té sentit si allò que fem, ho fem en nom de Déu.