Em va agradar molt quan el papa Francesc va batejar amb aquest nom uns “sants” que ens trobem pel carrer, a les botigues, a la porteria de casa, a la feina o fent voluntariat… Són sants que mai no seran reconeguts ni beatificats per l’Església, perquè són tan anònims que ni ells mateixos s’adonen de la seva santedat.

Sovint me n’he trobat alguns. Però vaig tornar a comprovar que aquest títol li anava com anell al dit a un home que freqüenta molt una parròquia on jo havia pertangut i a la qual vaig tornar per celebrar conjuntament un acte perquè m’hi havien convidat.

Quan sortia, anava rumiant aquest títol que el Papa havia atorgat a alguns homes o dones del món. Perquè segur que no es referia només al catòlics, sinó a qualsevol home o dona que respongués a les característiques de la “santedat”.

Havia estat observant aquell homenet que passaria desapercebut a la majoria: ni alt, ni baix, ni guapo, ni lleig… Aparentment un “qualsevol”. Però el vaig observar i li vaig atorgar el títol beatífic.

Estàvem asseguts a taula. No deixava d’estar pendent de la dona del costat una mica disminuïda per l’Alzheimer. Però no només amb ella tenia aquesta actitud: si veia que es necessitava alguna cosa, de seguida anava a buscar-ho.

La seva actitud de servei es posava de manifest i es notava quan ell no hi era, més que no pas quan estava present.

Aquests són sants de la porta del costat, imprescindibles sense que ens n’adonem, perquè l’amor és consubstancial en ells. O s’ha fet consubstancial a base de llegir i meditar l’Evangeli.