Al Catalunya Cristiana d’aquesta setmana tractem d’un tema que a molts catòlics ens està resultant especialment dolorós: l’oposició que el papa Francesc troba en el si de la mateixa Església, especialment (però no exclusivament) entre cardenals i bisbes.
Una mirada a la història ens mostra que aquesta oposició ha estat una constant en el decurs de segles fins a arribar a la ruptura que va comportar la Reforma. Segons el pastor protestant Leonardo De Chirico, Luter i el Papa han estat percebuts durant molt de temps com la representació de dos enemics en el si del cristianisme. Les seves persones encarnaven els conflictes religiosos que s’esdevingueren en el segle XVI i que van donar origen a la Reforma protestant i a la Contrareforma [o Reforma catòlica]. «Les opinions que tingué Luter del Papat es van desenvolupar en el decurs de la seva vida, des d’una admissió inicial fins a un rebuig final i total», afirma De Chirico.
Els atacs als pontífexs van continuar en segles posteriors fins a temps recents des de Pius XII fins a Benet XVI. No oblidem que dins del catolicisme tradicionalista existeix una posició minoritària però de denominació prou eloqüent: el seuvacantisme, que considera que des de Pius XII la seu apostòlica de Roma està vacant perquè els actuals Papes no són vàlids; representa
la forma més radical de resistència als canvis introduïts a l’Església arran del Concili Vaticà.
Un llibre dedicat a l’avui sant Joan Pau II portava l’expressiu títol de Signo de contradicción, l’expressió de Zacaries en prendre en braços el seu fill Joan adreçada a Maria: «Aquest infant serà una senyera que trobarà contradicció» (Lc 2, 34b). Podem dir que Francesc també està essent una «senyera combatuda».
Avui és el mateix Papa el qui proposa una reforma interna de l’Església i de la Cúria, i els sectors més tradicionalistes se li rebel·len. Sempre que han preguntat al Bisbe de Roma per aquests atacs, ell s’ha mostrat aparentment tranquil. Aquesta placidesa no és inconsciència; el mateix Francesc, en una entrevista al començament del seu pontificat, quan el jove periodista li preguntava per la seva seguretat, ell responia que era plenament conscient que qualsevol dia li podien donar una trompada (i utilitzava un modisme argentí que coincideix amb la forma i el sentit amb la paraula catalana). Però afegia amb el seu humor característic: «Nadie se muere la víspera.»
Preguem pel papa Francesc i les seves intencions: no ho té fàcil, però amb l’assistència de l’Esperit Sant i el suport de molts (és encara el líder mundial més valorat) tenim la certesa que les seves reformes tiraran endavant.
