És el resultat —només un d’ells— de la vida injusta d’un gran nombre dels nostres germans. Jo ara m’adono que hem valorat molt poc detalls senzills de la vida quotidiana que no agraïm prou. Més aviat abunden les protestes per qualsevol dels inconvenients mínims que tenim. Em pregunto quantes vegades direm al dia: “Quina calor insuportable.”

Avui m’han enviat del projecte “Salut sense sostre” del nostre Hospital de Campanya de Santa Anna, una fotografia que m’ha impressionat. Una de les infermeres guarint les cremades a l’esquena d’un d’aquests amics nostres que dormen al carrer, concretament a la platja. És una de les conseqüències, no menys punyent que la del fred, que aquest col·lectiu ha de passar a l’estiu.

En el silenci de la pregària personal, que és on es veuen les veritats, m’he sentit avergonyida i he recordat una frase que acostumava a dir-nos el meu pare quan ens queixàvem per qualsevol inconvenient normal de la vida: la calor, el fred, un menjar que no ens agradava… “Si donéssim gràcies a Déu pels béns que ens dona, no tindríem temps per queixar-nos dels mals.” Quanta raó que tenia!

Les meves germanes, sempre a punt per donar-me un consell, tot cuidant la meva edat i el meu envellit cor, m’han dit que era millor que mentre duri aquesta onada no sortís, perquè soc persona de risc. “Podries patir un cop de calor”, m’han dit.

I m’he quedat a casa, escrivint, llegint —les meves dèries—, però tan sols perquè tinc un sostre on em puc refugiar i la capacitat de dir a la meva vellesa: “No surto.” I aquí ve el que m’ha vingut al cap: i tants dels “nostres”, dels amics del nostre Hospital de Campanya de Santa Anna, els meus estimats “ex”, exdrogoaddictes, expresoners, que encara no han sortit de les seves situacions de sensesostre, no poden ni tan sols pensar aquesta frase que avui em manté a mi sota refugi: “No sortiré.” Perquè l’única cosa que poden preguntar-se és: “On podré entrar?”

Quan passem pels carrers i veiem cartrons arraconats per fer de llits a la nit, i alguns que amaguen un sensesostre que s’hi refugia del sol, no sé si pensem en aquesta frase que avui m’ha vingut a la ment en la pregària: “Jo puc no sortir. Tu no pots entrar.”