La lectura dels onze primers capítols del Gènesi ens ha interpel·lat i ens continua interpel·lant. Els diversos relats que el componen estan presents en l’art i en el nostre imaginari com a civilització —tan sols cal pensar en la temptació de la serp a Adam i Eva o la torre de Babel.

Les narracions estan articulades a través del llenguatge poètic i sapiencial, amb un marcat caràcter simbòlic, ple d’imatges suggeridores d’una gran plasticitat. Aquests elements són clau per entendre que no es poden llegir literalment, sinó que per la seva comprensió cal fer-ne exegesi, és a dir, comprendre el text en el moment en què es va escriure, tenint-ne en compte els referents culturals i el pensament d’aquells que el van redactar, així com les tradicions i mites ancestrals que les articulen.

Conseqüentment, aquestes narracions no tenen un caràcter històric, sinó etiològic. La reflexió sobre qui és l’ésser humà, sobre la història, la relació amb la natura i amb els altres, i la relació amb la pròpia divinitat en són la seva característica essencial.

Els relats intenten respondre als diversos interrogants sent expressió alhora de l’experiència d’Israel; bategant-hi l’aposta per la vida, la comunió amb els altres, amb la natura i amb Jahvè mateix. Les reflexions però, no romanen tancades en el passat, sinó que el llenguatge evocador amb el que es van escriure n’afavoreix el salt a través dels temps, trobant en les narracions imatges i preguntes, que encara ara, ens continuen interpel·lant.

Els primers capítols del Gènesi, doncs, són reflex de la recerca del sentit de l’experiència humana, una invitació a cercar el sentit de la nostra pròpia existència.