Les Germandats i Confraries andaluses preparen les seves imatges per fer les seves estacions de penitència en la propera Setmana Santa. Deia l’historiador José M. García Escudero que tot el cristianisme es redueix a una paraula: Pare. La paràbola del fill pròdig és una veritable joia literària: com n’és, de difícil, explicar un missatge amb la senzillesa i la profunditat amb què ho fa Jesús quan ens revela el veritable rostre de Déu, no per conceptes teòrics sinó a través d’una història que posa entranyablement davant dels nostres ulls la bondat i la tendresa de Déu!

Què n’és, de consoladora, la imatge de Déu que ens presenta Jesús! Que diferent que és Déu de certes imatges en les quals hem pogut creure o en les quals potser hem estat educats i que ens feien veure un Déu fred, distant, dur, fins i tot inhumà! Déu ens segueix i ens sap entreveure, tot i que estiguem encara lluny, perquè sempre ens espera. “Es va commoure”: va sentir que les seves entranyes es commovien entranyablement, amb el mateix amor i esperança amb què una mare sent moure’s el fill de les seves entranyes. Déu pren la iniciativa. “Se li va llançar al coll”: no per recriminar-li ni per “llegir-li la cartilla”, sinó com es llancen al coll les persones que s’estimen després d’una separació llarga. “I va començar a fer-li petons”: literalment, “se’l menjava a petons”, no amb un petó convencional i superficial, sinó amb el petó que brolla d’unes entranyes plenes d’amor. Aquest és Déu. El Papa ens diu que així és el cor de Déu, “el Pare  misericordiós que en Jesús ens estima més enllà de qualsevol mesura, sempre espera la nostra conversió, cada vegada que ens equivoquem, espera el nostre retorn quan ens n’allunyem pensant que podem prescindir-ne, sempre està preparat per obrir-nos els braços passi el que passi. Els errors que cometem, tot i que siguin grans, no trenquen la fidelitat del seu amor”.